Silvio Berlusconi ha fet el que no s’ha atrevit a fer el Govern espanyol: ha pujat un deu per cent els impostos sobre la renda dels més rics d’Itàlia. Una paradoxa més d’aquesta crisi. Alfredo Rubalcaba es passeja per les ciutats d’Espanya, fent porta a porta, predicant el que el Govern socialista no ha fet i el líder més conservador d’Europa li guanya la mà en una mesura que, a més de ser eficaç, simbolitza el repartiment de les càrregues en aquesta crisi.
Ha estat necessari que els taurons comencessin a olorar la borsa i el deute francès perquè Alemanya, com a presidenta in pectore del directori europeu, prohibís les especulacions a la baixa. Amb aquesta mesura tan simple, s’han parat provisionalment els desastres als mercats.
Sembla que el més raonable seria posar límit a les operacions especulatives en un sentit més ampli. Però el Regne Unit, assaltat salvatgement per la pobresa i la marginalitat dels seus barris més deprimits, no permet que els paradisos fiscals tinguin control a la City Londinenca. Coses de conservadors.
Hi ha diverses lliçons que s’extreuen del que està succeint que convindria no oblidar.
La primera d’aquestes lliçons és que aquesta crisi no és exclusiva dels pobres del sud. El deute, com a instrument per a un consum expansiu, està instal·lat absolutament a tot el món. Els usurers canvien d’humor i d’expectativa, però el sistema necessita combustible per al consum. Si no hi ha crèdits o són massa cars, l’economia productiva entrarà en col·lapse.
Segona lliçó que convé tenir ben present: quan es toca a un país dels grans, Alemanya reacciona.
Tercera lliçó: en el camí està quedant fet esquinçalls l’estat del benestar de països com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya. Però també d’Itàlia i amb l’amenaça a França.
Si encara hi ha economistes que insisteixen en la responsabilitat dels malbaratadors del sud, demostren no només incompetència, sinó a més mala fe. Aquest tobogan sembla, més aviat, una cinta sense fi.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
