Quina pena i quina llàstima que el narrador de la semifinal entre el Milà i el Barça a TV3 invoqués les forces esotèriques per mirar d’atreure la sort per a l’equip català! En realitat va acabar perdent per fatalitat, per mala sort, perquè la deessa de la fortuna li va girar l’esquena. Víctor Patsi va jugar amb foc i es va cremar, no tan sols amb la cera o amb l’encenedor que no trobava, sinó perquè va fer un mal servei a l’equip que pretenia animar, o potser no ho pretenia; o potser precisament va invocar les forces esotèriques perquè tot anés pel pedregar, malgrat remuntar dos gols en contra i acabar el temps reglamentari al davant?
Que ho expliqui! Perquè el Barça va perdre de la manera més insospitada.
Hem de recordar que el FC Barcelona porta la Creu de Sant Jordi ben visible al seu escut? S’ha de demostrar que les samarretes de l’equip venudes en països musulmans no poden portar aquest signe cristià i que se’ls lleva un dels travessers? S’ha de tenir present encara que existeix al Camp Nou una capella de la Mare de Déu de Montserrat a peu de gespa i que els jugadors, entre ells Messi, se senyaven passant per davant, abans de posar un peu al camp de joc? S’ha d’apel·lar a la memòria històrica que l’equip oferia sempre els seus títols a la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, fins que a algú se li va ocórrer que ja no hi calia acudir en nom de no se sap quina pluralitat religiosa? És aquest pluralisme que fa caure del costat de l’esoterisme, del culte a les forces ocultes, del fantasieig amb el qual no es domina, però que, com que no és catòlic, un se’n pot riure o prendre-s’ho a la lleugera?
Per què si no hi ha tants endevins, tiradors de cartes, venedors de fortuna, miradors del futur que s’anuncien pels canals de televisió i dels altres mitjans de comunicació? Doncs senzillament perquè quan la gent deixa de creure en Déu, es passa a creure en qualsevol beneiteria, en la primera bestiesa que a un se li acut. Perquè les persones necessitem posar la confiança en un principi o l’altre sobrenatural, si no ens enfonsem irremissiblement.
El problema rau en el fet que les forces esotèriques, és a dir ocultes, misterioses, desconegudes, rebels a Déu, no es poden dominar, actuen segons els propis principis, sedueixen la persona i se l’enduen al costat fosc de l’existència. El Barça va perdre l’eliminatòria. Gràcies, Víctor Patsi.
Per contra, el cristianisme predica el coneixement i la fe en Jesucrist, «Déu nat de Déu i llum resplendor de la llum», com confirmà el concili de Nicea del 325, del que se’n celebren, per cert, disset segles. La fe és misteri de llum i no de foscor, d’ocultació, de coneixement només per a alguns; perquè les sectes gnòstiques, en temps de baixa pràctica catòlica, estan més actives que mai.
Convé no enganyar-se: les forces esotèriques existeixen i tothom tria a quin déu vol servir. La qüestió serà si el déu de cadascú és el veritable o és un fals, un ídol, unes potències, autoritats, trons i sobiranies que, malgrat tot, han estat posades per sota de Jesucrist, perquè ell és l’única imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per ell totes les coses (Col 1,16), tant les visibles com les invisibles; tant les del cel com les de la terra, com les de sota la terra i al mar (Ap. 5,13).
Algú s’imagina a un tifoso milanès invocant les forces ocultes per animar el seu equip? Des d’una ciutat italiana, en ple conclave papal, dalt de la cresta de l’eufòria catòlica per la successió de la càtedra de Pere i Pau a la capital de l’antic imperi romà? Amb les coses de Déu no s’hi juga. Per aquesta raó es troben en primer lloc els manaments del «No tindràs altre déu més que a mi» i «no prendràs el nom de Déu en va».
Tothom té el seu déu, certament, però el Barça ja va triar el seu, que porta inscrit en el seu escut i que brilla per la seva història. Cridar a altres déus, a forces espirituals indeterminades, no porta sinó a la infidelitat religiosa, que és la pitjor ofensa que es pot fer, no tant sols a Déu, sinó als creients que escoltàvem aquella retransmissió a TV3.
Una altra vegada, Víctor Patsi, apel·la a sant Jordi i a la Mare de Déu de Montserrat. Potser no hauràs de rebre acusacions d’esoterisme, d’infidelitat i frivolitat religiosa. Potser el Barça no guanyarà sempre, perquè mai no ha guanyat sempre, però almenys respirarem tranquils els qui no ens atrevim a jugar amb les coses de dalt. Perquè tot allò que puja baixa i a tots els qui llencen amenaces a l’Altíssim, els acaben caient a sobre.
En realitat, tots som una mica teòlegs, tots tenim les nostres creences: les confessem i les practiquem sense embuts.
La qüestió rau si són realment les bones, les que comporten llum, veritat i pau.
