El passat dimecres dia 19 de març festejàvem el Dia del Pare, un dels dies més celebrats a tot el món, independentment de països i cultures, ja que es tracta d’un dia que serveix per retre homenatge als nostres progenitors masculins, una manera de reconèixer i agrair l’amor i l’esforç que tots els pares, siguin biològics o adoptius, han dedicat als seus fills.
Jo fa poquet temps vaig perdre el meu, i soc conscient que no sempre li deia com estava d’agraïda per tot el que havia fet per mi. I sí, si li deia que l’estimava molt, especialment els darrers anys en què sabia que cada dia amb ell era un regal que em feia la vida; i sí, sí que sé que ell n’era conscient que l’estimava, però no ho sé si ho era tant de l’admiració que jo sentia per ell. Per aquesta raó parlar d’ell com a pare, parlar de molts pares com ell, és la millor manera que se m’acut de fer-li el meu petit homenatge.
Jo soc fruit d’una generació en la qual ser pare era molt diferent del que s’entén ara, i és que per sort, i lluitant contra la cultura patriarcal, hi ha moltes coses que han canviat i han millorat molt. La meva gran fortuna és que el meu pare era fill d’una gran dona, intel·ligent i avançada en el temps, i sobretot atípica per a l’època; i així, tot i ser fill d’un militar, el meu pare es va criar en una cultura que valorava les dones com a igual, que creia que totes les persones mereixem les mateixes oportunitats, independentment del gènere, i que els valors eren el millor legat que se li podia deixar a un fill. I així ens va educar.
El meu pare no era una persona de grans sermons ni discursos magistrals, la seva manera de deixar-nos empremta era de la manera que millor calen les lliçons, les que s’inculquen des de l’exemple. I és que ja ho deia Albert Einstein: «Educar amb l’exemple no és una manera d’educar, és l’única». I amb aquest exemple, sense molts petons ni abraçades (era una altra època), però amb molt d’amor, ens va ensenyar que era respectar els altres, lluitar pels teus somnis i pels qui estimes, la cultura de l’esforç i, encara millor, com es valora el que t’ha costat més aconseguir, i també el que era estimar incondicionalment. Però no només això, quan jo mostrava el meu fort caràcter, quan defensava amb fermesa les meves creences, quan lluitava pel que considerava que era just, tot i que no estigués ben vist, mentre la meva mare em deia que «amb aquest caràcter teu, no t’estimarà ningú», el meu pare em convencia que el més important era que m’estimés jo mateixa, i que si jo m’estimava i em portava bé amb els qui m’envoltaven, trobaria molta gent que m’estimaria.
D’ell vaig aprendre a cuidar l’entorn, a cuidar el medi ambient, perquè de nosaltres depenia el món, i a posar-me en la pell dels altres. I això em costava perquè a casa no teníem grans possessions, el meu pare treballava en una fàbrica i la seva dona cuidava els fills, així que el sou, tot i que feia hores extres els dissabtes en un taller, no donava per a grans excessos. Nosaltres no sortíem a dinar els caps de setmana en un restaurant, ni que fos econòmic, ni fèiem grans viatges. Tampoc tenia regals per treure les millors notes, ni un gran armari amb el qual delitar-me (jo sempre he estat molt presumida…). Però el meu pare em deia que no em podia queixar, que tot i que jo no tenia tot el que volia, hi havia gent que voldria estar on jo hi era, ell era dels de «no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita».
I amb tots aquests principis vaig anar convertint-me en la persona adulta que soc ara. I no, no creieu que els valorava, jo era reivindicativa de mena, revolucionària i explosiva, i contínuament discutia amb el meu pare, per tot. És ara quan miro cap enrere que els valoro i que intento transmetre’ls a les meves filles. Ara soc conscient que en què ens convertim depèn d’allò que els nostres pares ens ensenyen en moments a l’atzar, quan no estan tractant d’ensenyar-nos. I per aquesta raó m’agrada veure com la societat va evolucionant, com els homes han entès que el millor regal que li poden fer als seus fills no són coses cares, ni donar-li tots els capritxos que puguin tenir; el millor regal és temps, temps compartit.
I no cal que tot aquest temps estigui dedicat a coses extraordinàries, a grans experiències ni a grans viatges. És suficient el temps de cada dia; l’estona que els escoltes en arribar a casa quan t’expliquen coses que per a ells són importants i que no gosses interrompre tot i que a tu et puguin semblar trivialitats; l’estona que jugues a un avorridíssim joc quan et vindria més de gust fer una migdiada; l’estona que et poses a córrer tot i que et fan mal totes les articulacions perquè ja tens una edat. Perquè és en aquestes estones que ell aprèn com comportar-se amb els altres, de la mateixa manera que tu et comportes amb ell.
I és una sort que de mica en mica anem abandonant el model de paternitat patriarcal, distant, autoritari, proveïdor de recursos, però no d’afecte, el model que no deixa a un pare fer petons a un fill, que impedeix als homes desenvolupar les seves capacitats per prendre cura dels seus fills. I amb aquest abandonament anem facilitant cada vegada més la cooperació d’homes i dones en la criança i en l’educació amb un model més igualitari. I tot i que queda molta feina per fer, i que encara està molt lluny el repartiment equitatiu de totes les tasques de la llar amb les dones, ens quedarem amb allò de què «un petit pas de l’home és un gran salt per a la humanitat», tot i que hàgim tret la frase totalment de context. I encara que no hi ha dos pares iguals, si podem afirmar que hi ha molts pares semblants des del punt de vista dels fills, pares fantàstics que s’impliquen en la vida dels fills, que els regalen temps, i per això hem de celebrar el seu dia, i felicitar-los, a tots ells. Però avui, especialment, va per tu papa. Feliç dia!
I acabarem amb una frase de Frank Pittman, qui fou un psiquiatre i autor nord-americà, que diu: «La paternitat no és una cosa que fan els homes perfectes, sinó alguna cosa que perfecciona a l’home». I és que ser pare és una decisió que normalment es pren amb moltes ganes, però encara més dubtes, una decisió que et canvia la vida, una experiència vital única i irrepetible, però sobretot quelcom que li dona sentit a la vida.