S’acaba el curs i arriben les tan desitjades vacances escolars. Desitjades pels nens i nenes, és clar, perquè per als pares i mares esdevenen una altra font d’estrès. I especialment per a les mares perquè, no ens enganyem, la major part de les vegades som les dones qui assumim en un grau més alt aquesta càrrega.
Sé que hi ha moltes famílies que en aquesta època recorren als avis per donar un suport en la cura dels menors, però aquest rol d’ajuda és cada vegada més petit, ja que les pensions són massa baixes en comparació amb el preu de la vida i això obliga que els avis allarguin la seva vida laboral. Les parelles separades divideixen les seves vacances, de com a molt dues o tres setmanes cadascú, per passar aquest valuós temps amb els fills per separat, doblant així el temps que aquests estan de vacances, pròpiament dites. I fins i tot, em consta que hi ha parelles no separades que passen la meitat de les seves vacances tots junts i la resta es divideixen per allargar les dels fills. Però bo i així, sobren molts dies. Quan les escoles tanquen les portes comença un repte, en majúscules, que posa contra les cordes a moltes famílies, especialment a les que tenen menys ingressos econòmics i pitjors condicions laborals.
Resulta irònic que l’etapa de l’any que està pensada per descansar, recarregar piles i estar en família, acabi essent un malson per a moltes famílies que han de fer malabars per combinar feina i criança durant les extenses vacances d’estiu dels infants.
Jo ho tinc molt clar, els nens tenen massa vacances. I ja sé que el col·lectiu d’ensenyament se’m tirarà a sobre davant aquesta afirmació. M’argumentaran que la feina d’un professor no s’acaba amb el curs, que ells no tenen dos mesos de vacances (dos i escacs, per ser puristes) i que treballar amb nens i nenes és molt dur i exigent, i no es podria suportar sense les vacances. I a mi em resulten molt gracioses aquestes respostes. És més dur estar amb nens que per exemple amb avis en una residència? És més dur que treballar en una mina sense veure el sol durant tot a la jornada? És més dur que estar netejant lavabos, servint gent o col·locant totxanes? No senyor. Són feines totes igualment dures, i no igualment remunerades. I ja sé que per ser mestre els ha calgut una preparació que en altres feines sovint no es requereix, però això em fa pensar que quan van decidir estudiar per ser mestres o educadors, com ho prefereixen, ho van triar i, per tant, qualsevol explicació que em donin em sona a excusa, a què em volen vendre la moto.
És cert que els experts i les diverses recerques que s’han fet sobre la qüestió de la durada de les vacances escolars no acaben decidint quina és la durada idònia, però el que sí que conclouen és que són massa llargues. Les 10 setmanes que duren al nostre país fan que es perdin els hàbits d’estudi i també dificulten la conciliació familiar. El problema és que el sistema no vol assumir la càrrega d’una major durada del curs.
També hi ha qui creu que els nens necessiten desconnectar i fer activitats més lúdiques i que, per aquesta raó, el curs s’ha d’acabar quan es fa. Però si això és realment cert, si considerem que els nens han de fer un període vocacional molt més llarg que el dels adults, cal prendre mesures que ho facin portable a les famílies. I això passa, per exemple, per flexibilitzar els horaris laborals en els períodes de vacances escolars. D’aquesta manera sí que es pot aconseguir que els nens descansin més en aquestes dates que durant el curs i alhora puguin passar més temps en família.
D’altra banda, donat que moltes famílies no poden costejar-se inscriure els nens a activitats lúdiques durant les llargues vacances, les administracions haurien d’oferir alternatives que no suposessin empobrir més a les famílies amb baixos recursos. Els centres escolars haurien de romandre oberts i contractar personal que oferís activitats lúdiques sense cost afegit, activitats que normalment no poden fer, com jugar amb els companys, activitats esportives, oci o qualsevol altra.
A més, això afavoriria que els nens no tinguessin una absència total de rutina com acostuma a passar a les vacances i que tant els desequilibra, especialment a les d’estiu, que són les més llargues.
Acabarem dient que evidentment que les vacances són necessàries, han d’existir, han de començar, però també han d’acabar-se. I és que la seva existència ajuda a fixar un objectiu, a ser capaços de fer un esforç constant per aconseguir una recompensa. I és l’adequada gestió d’aquestes que ha d’obeir a un equilibri entre qualitat educativa, polítiques socials i disponibilitat de recursos, així com tenir molt en compte la conciliació de la vida familiar i la laboral. És a dir, entre tots podem aconseguir que els nens descansin del període lectiu, sense perdre els bons hàbits i sense estressar les famílies, tant en l’àmbit econòmic com en el personal.
I avui acabarem amb una frase d’un metge nord-americà que va ser editor del ‘Journal of the American Medical Associatio’ de 1924 a 1950, Morris Fishbein, que diu: “Les bones vacances s’han acabat quan comences a anhelar la teva feina”. I això és justament el que hem d’aconseguir amb els nostres fills, que durant les vacances anhelin torna a l’escola, descansats emocionalment i intel·lectualment.
