La soledat la podem experimentar com a molt física o com a molt psicològica. Tal i com succeeix amb les realitats humanes, sempre depèn del vernís que els donem, la interpretació del que ens passa. Tothom necessita estar sol en un moment o altre del dia, per treballar, per pensar, per descansar. Tan sols des de la soledat i l’experiència de ser un mateix es pot afrontar la vida quotidiana i fer ressorgir els talents personals. «Els sants i els filòsofs necessiten la soledat, perquè és l’única forma per poder entrar en la contemplació», explica Petrarca des del 1346. «És possible que la gent del carrer prosperi millor en companyia, però els savis mantenen un vincle especial amb la soledat, la reclusió i el silenci.»
No és en va que Europa es va forjar en aquella època a redós dels monestirs benedictins de l’‘ora et labora’ de Sant Benet. Ara que celebrem el mil·lenari de Montserrat, és una bona ocasió per recordar-se que hi ha una manera de viure sol, que no aïllat, molt productiva, que obre la porta a noves realitats i experiències vitals. El lema de les celebracions montserratines demana ‘ora, lege, labora, rege te ipsum in comunitate’, per què no establir-lo com a lema del continent al nou segle: ‘Prega, llegeix, treballa i governa’t tu mateix en comunitat’. Perquè no som res sense els demés. Venim d’una família, d’una comunitat; fins i tot Mowgli, aquell infant perdut del ‘Llibre de la Selva’, provenia d’un pare i d’una mare; fins i tot els nens perduts de ‘Peter Pan’ demanaven una mare per sentir-se acollits, deixar d’estar perduts, sols o aïllats.
Sentir-se sol comporta un sentiment pejoratiu, una càrrega negativa, amb la tristesa que accentua el sentiment de manca de connexions personals, d’interrelació necessària per a construir-se un mateix, de trobada per al diàleg amb els demés amb qui conformem la societat. En sentir la punyida de la soledat, se sofreix per l’absència d’alguna cosa que caldrà reparar o recuperar d’alguna manera: l’amistat, la família, l’espòs o l’esposa. Sentir la mancança de la soledat marca l’inici de la reconstrucció d’un mateix, perquè un pugui posar en funcionament els recursos personals necessaris per continuar la pròpia vida.
La pandèmia ha deixat a tothom més aïllat que abans. Les experiències de soledat no desitjada han augmentat en totes les franges d’edat, des dels més joves enganxats a les pantalles i a les preteses xarxes socials, fins als més grans, que si no vigilen queden per sempre desconnectats d’amics i associacions. Parla més que mil paraules la imatge dels joves asseguts de costat al banc de la plaça, sense dirigir-se una paraula, tots absorbits pel que s’esdevé en les pantalles que aguanten amb frenesí entre els dits. Al mateix temps que augmenta l’ús dels mòbils, creixen els problemes mentals del jovent, relacionats amb la no acceptació de la realitat, l’exigència d’un funcionament social automàtic, on no hi hagi més problemes ni obstacles que no siguin els de passar la pantalla d’un joc qualsevol. Per contra, la vida no és senzilla, sovint un se la complica per a si mateix, sobretot en no acceptar el principi de realitat i de complexitat: no es poden donar solucions fàcils a problemes difícils, del contrari es corre amb el risc d’autoenganyar-se i acabar de mal borràs. La història recent està farcida de gent jove exitosa que acaba malament, segurament perquè no ha après a estar sola. pensem en els malaurats Kurt Cobain, Michael Jackson, Amy Winehouse o Liam Payne.
Una sana soledat ajudarà a practicar el deseiximent, el desafecte davant de les coses d’aquest món que sovint tan em preocupen. Si un és capaç de trobar-se amb si mateix, creixent en l’autoconeixement, aleshores es poden obtenir més oportunitats perquè la felicitat depengui d’un mateix i no de valoracions externes superficials o interessades dels altres.
En fi, si d’alguna cosa podem estar segurs és que estem en un nou canvi de mentalitat que s’accelera. Els europeus tenim el risc de caure en una perillosa paradoxa: que creient tenir-ho tot, en canvi manqui el més important, com és el per què de tot plegat, el sentit d’un propòsit per a la pròpia existència. Viure de cara a la galeria, mirant d’apaivagar la mossegada de la solitud interior a costa de soroll, entreteniment i consumisme no pot si no conduir a més desassossec, a més tristesa i inquietud, a aquella fatiga que subratllava el coreà Bul-Chung Han, perquè vivim en una societat del cansament, que no sap estar sola.
Caldrà aprendre a practicar la meditació, la pregària i el coneixement de si mateix. Aleshores un podrà començar per acceptar-se tal com és en la infinita varietat de la naturalesa humana, continuant per perdonar-se el que no s’accepta de si mateix i oferir-se al món i a la societat amb els propis talents, dels quals hem estem dotats per al bé comú (Mt 25,14).
