Macron, el nou ‘Caesar’ de França (com molts anomenen ja a Macron), ha ofert aquesta setmana una visió neo-gaullista d’un líder fort capaç de nodrir una recuperació d’una nació amb problemes. Hi ha també, no cal dir-ho, qui emfatitza la facilitat de Macron per jugar als petits emperadors, donat el seu gust per esdeveniments grandiloqüents carregats de simbolisme, sobretot després d’oferir el que anomena «estat de la nació» realitzat un dia abans que el primer ministre efectués un esbós del seu programa polític general. El temps ens dirà si Macron és un autèntic líder o més aviat un actor. Sospito que ho sabrem aviat.
Pel moment, les comparacions són inevitables i podem considerar que aquesta pel·lícula ja l’hem vist anteriorment, en aquesta ocasió amb Mateo Renzi com a personatge principal que, per cert, va acabar fracassant en les seves ambicions reformistes. Serà Macron un nou Renzi? Honestament, jo no penso això. A continuació explico les raons de la meva sensació.
1. Les reformes electorals franceses podrien fàcilment ser aprovades pel parlament, i no necessitaran un referèndum per realitzar-les –aquest cap de setmana Édouard Phillippe va guanyar un gran vot de confiança de 370 de 577 parlamentaris en el seu racó.
2. Existeix el temor que els esforços realitzats per liberalitzar el mercat de treball acabi de nou amb protestes multitudinàries al carrer, amb les reformes actualment confoses, igual que l’any passat, quan els bloquejos van causar el caos en el transport i el tancament de refineries de petroli. En la meva humil opinió, hi ha raons que em fan pensar que aquest cop vez podrem veure una reforma laboral molt més profunda: (1) El canvi de la reforma laboral va ser un dels pilars de la campanya de Macron, així doncs disposa de tot un mandat per complir-la. (2) La Republique en Marche! Macron té majoria i a més està unida, a diferencia d’Hollande, que va presidir una coalició de socialdemòcrates inquiets i esquerrans durs. (3) Els sindicats estan aïllats; els seus únics aliats aquest any seran els 17 parlamentaris de Jean Luc Mélenchon. Fins ara només la Confederació General del treball ha demanat protestes al carrer. La Confederació Francesa del Treball, el sindicat més gran de França, diu que no sortiran.
Definitivament, això són bones noticies, però cal recordar que el que està en joc no és únicament la voluntat dels francesos de canviar el seu mercat laboral, sinó la seva voluntat de renovar-se, així com la voluntat de la resta de membres de l’Eurozona de canviar la seva trajectòria estructural. Una empresa monumental, no es així?
A més, és essencial saber quina posició tindrà Alemanya amb la relació amb els seus socis de la zona euro. Com van expressar N. Andrews i C. Gemehl, Alemanya té una equació bàsica geoestratègica que és redueix a l’elecció entre apostar com un über mercantilista, o bé «abraçar» els seus socis europeus adequadament. Fins ara han donat un 60% de probabilitats de que Alemanya seguirà centrada en la primera opció (primer mercantilisme, segon UE).
No obstant, si Macron aconsegueix implementar les reformes més dures (especialment amb la mirada al gegantí pressupost públic, que avui està en el 56,4% del PIB), França es veurà com un soci fiable i es podria forjar un nou consens a Alemanya ja que els seus interessos serviran millor en una UE reforçada.
Al final del dia, la resposta a tot aquest embolic polític i econòmic dependrà, en gran mesura, de si Macron aconseguirà reorientar el rol i la presència d’un estat omnipresent (amb un pressupost públic del 56,4% del PIB fins a un més proper del 35% del Regne Unit o dels EUA), però també si la resta de membres de la zona euro realment es podran renovar ells mateixos.
M’agafaré el meu temps per veure com aquests aspectes es desenvolupen.
Economista en cap
del Grup Andbank
Menu
Menu
