Als manuals, o llibres que contenen les nocions essencials d’una matèria i en faciliten la consulta, com els defineixen els diccionaris, avui bàsicament els retrobem en la seva funció de facilitadors d’instruccions, a través dels opuscles, papers i llibrets corresponents. S’han convertit en companys indispensables de qualsevol producte, màquina, artefacte, moble, medicament, estri, objecte, aliment… Ens indiquen què són, de què estan formats o quina és la seva composició, com han de mantenir en bon estat o conservar, quan han estat fabricats, quines normatives compleixen i un munt de coses més que interessen, sovint, molt més al fabricant que no pas a l’usuari o consumidor final.
No obstant la seva gran difusió i popularització, fins i tot banalització, tots els manuals tenen la seva fracció de poder. Certament, tot i que, per principi de l’acció consumidora, aquest sigui efímer. El poder de permetre’ns entendre, o no, com funciona el bé i, per tant, el poder-lo utilitzar o no. El poder d’accedir a la informació i el poder accedir al coneixement. Estem en una societat de consum i els consumidors s’han d’alliçonar, a part de protegir.
La proliferació d’aquests manuals per tot arreu és tan elevada que han generat una certa al·lèrgia o reacció hostil a la seva simple lectura, per la seva presentació en lletra menuda i text llarg i críptic. Aquest fet provoca que s’acostumen a deixar de costat ràpidament després de consultar-los, breument, en el moment de la compra. Aquesta generalització i democratització dels manuals potser és el recorregut inevitable, després de la seva generació inicial dels autèntics manuals, dits de poder, que han existit durant els segles passats, com a textos rellevants elaborats per a les elits polítiques i econòmiques, per tal de poder transmetre un coneixement i unes regles d’actuació a seguir per a perpetuar maneres de fer o funcionar, el poder establert en definitiva.
El passat 21 de novembre a la biblioteca Martí Salvans del Consell General va tenir lloc el col·loqui científic sobre Manuals de poder històrics, en volguda i implícita comparació amb els nostres Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell i Politar Andorrà d’Antoni Puig i Duran. Van parlar els historiadors Eduard Juncosa de Consells per al bon govern de la cosa pública a finals de l’edat mitjana: miralls de prínceps i de comunitats, Marc Conesa de Le Petit Thalamus de Montpeller, Pere Ripoll de Manuals de poder en l’òrbita de la Diputació del General de Catalunya (segles XV i XVII), Ricard Torra-Prat de Els manuals de visitadors o fiscalitzadors d’oficis públics (segles XVI i XVII), Josep Capdeferro de Continguts i silencis dels manuals de dret parlamentari català (segles XVI-XVIII), Mercè Gras de Continuïtat i reformes: la regulació de les comunitats religioses masculines i femenines a l’edat moderna, Eulàlia Miralles de El poder es comunica amb el poble: actes i edictes a les premses, Enric Saguer de El govern del mas: el Plan general de govern econòmich y moral per la casa de Casellas, Lluís Obiols de El govern de la ciutat d’Urgell de 1570 de Jeroni Grau i Albert Villaró de El Manual digest versus el Politar andorrà. Puig contra Fiter?.
En Josep Capdeferro (Universitat Pompeu Fabra) i Albert Villaró (Andorra, Recerca + Innovació) en varen ser els coordinadors.
Un tema en definitiva molt interessant per entendre més i millor els propis manuals de poder andorrans, el Manual i el Politar. I poder preguntar-nos sobre, quina ha estat l’evolució d’aquests manuals finalment?
Pel que fa als nostres crec que si bé ja no són o han deixat de ser manuals de poder han passat a ser manuals d’identitat. Identitats sòlides en un món líquid i que hem de saber re-formular i adaptar a les noves circumstàncies, altrament es dissoldran i desapareixeran.
Quins són avui els manuals, d’instruccions, de poder que segueixen o utilitzen els polítics per a conduir les respectives societats en l’actualitat? Segurament les Constitucions i totes les lleis de cada estat, el seu corpus legal d’instruccions, han substituït als antics manuals de poder.
Són suficients? Com més se’n fa, més en falta i això és un mai acabar…
Són efectives? N’hi ha tantes que no es poden seguir i ha calgut especialitzar-se… Els arbres han acabat per privar de tenir noció del bosc.
O bé ho són els programes escrits i no escrits dels grups partidistes?
En qualsevol cas el poder continua sent matèria d’interès. I la perpetuació en el mateix de qui el té, també. Només ens cal ser vigilants perquè siguin les institucions públiques que ens representen les que el tinguin i no els interessos privats que se’n volen aprofitar.
