Els fonaments de tot plegat

L’apocalipsi recorre les columnes nacionals: la democràcia flaquejaria, es perdrien els valors i l’esperit. A la democràcia se l’enyoraria, com si en alguna ocasió l’haguéssim coneguda perfecta. Inclús hi ha qui troba a faltar la grega, la d’abans, no la d’ara. Però tot té una raó de ser, inclús les opinions tenen un fonament. Aquesta decadència aparent –que no la real– estaria motivada. Però no trobaríem els motius a les formes emprades als parlaments ni a l’oratòria de la qual s’acusen unes i altres faccions. Si hi ha un fonament de la política, aquest seria de caràcter social –és a dir, produït en l’àmbit de les dinàmiques de la societat, no en l’àmbit especialitzat de la política–.
Des d’aquesta perspectiva la decadència de la democràcia es traduiria en l’empobriment d’una part de les classes mitjanes i l’augment generalitzat de la desigualtat, especialment aguditzat en el sí d’aquestes classes mitjanes. La crisi econòmica ha provocat una reconcentració de la riquesa on els directament afectats han estat els assalariats –el fenomen dels treballadors pobres i de la «precarització» laboral i vital dels seus fills n’és el principal exemple–. Aquest fenomen que travessa Europa també s’ha introduït a Andorra, doncs el capital no coneix frontera.
La legislació impulsada pel Govern no corregiria aquesta situació. Ans al contrari, l’augmentaria i en seria causa directa: la reforma del Codi Relacions Laborals –amb la rebaixa de la indemnització per l’acomiadament–, la Llei de Funció Pública –amb la pèrdua de condicions i ingressos de la majoria de funcionaris i un increment de les mateixes remuneracions en els alts càrrecs i la pèrdua de la figura del funcionari (que implicaria un augment de la càrrega decisòria en els càrrecs de confiança i per tant un increment de les remuneracions discrecionals)–, els canvis en el model de pensions sota l’amenaça de la bancarrota –reduccions (del valor dels punts en tinença, rebaixa respecte a allò que s’ha cotitzat i devaluació dels anys treballats…), augment dels controls, dificultats en l’accés a les remuneracions, projecte d’augment de l’edat de la jubilació–. Ja no es tracta dels nivells de despesa social actuals i associats al pressupost general: es tracta de la fractura social que es cou a partir del moment en què s’aproven aquestes disposicions. I les organitzacions patronals no afluixen la pressió sobre les institucions cap aquest escenari.
L’empobriment s’evidenciarà als sectors de població subjectes a aquesta legislació. No ho farà només a les persones que ja requereixen la intervenció social estatal, sinó a les que la començaran a necessitar. A aquesta legislació que he esmentat més amunt l’acompanya tot un reguitzell de lleis que estableixen els límits de la protesta (seguretat pública, conflicte col·lectiu i regulació sindical), ja que la mateixa disposició de tot aquest nou paquet que dibuixa l’Andorra del futur així ho demana. Mai hi ha hagut tants andorrans i la segmentació social ja no ho és principalment per raons de procedència. Fins i tot hi ha qui creu que hi ha massa passaports.