No hi ha cap dictadura descarada o soterrada sense els necessaris còmplices. No hi ha nacionalisme estrident que no sigui consentit pel silenci, l’anuència o l’omissió. Ni a l’Alemanya de Hitler, ni a la Veneçuela de Maduro, ni en l’Argentina de Cristina, ni a la Catalunya de Pujol, ni a l’Andalusia dels ERO. El còmplice pot ser l’estómac agraït, l’empresari tan avariciós i corrupte com el polític, el ciutadà que no vol embolics, fins i tot el que es creu de bona fe les prèdiques alliberadores del egòlatra i lladre de torn. Tots ells són còmplices. El general Franco va guanyar una guerra civil, però si es va mantenir en el poder durant 40 anys, i es va morir tranquil·lament al llit d’un hospital, va ser pels còmplices interessats, pels benefactors del règim, per la llarga confraria dels que estan disposats a socórrer i ajudar el vencedor.
Pujol i els seus còmplices van teixir un règim absolutista legitimat per les urnes, en què formaven part egregis personatges de la burgesia catalana, empresaris que finançaven amb els guanys de les obres públiques el tinglado, empreses periodístiques genuflexes davant el poder i la subvenció, intel·lectuals distrets, ingenus de pacotilla, i aquesta llarga confraria de ciutadans covards que formem el gruix de la societat, i que mirem cap a un altre costat perquè tenim por: por de la venjança, por a l’extorsió, por a quedar-nos sense feina, por a la maquinària poderosa del poder que, com una mandrinadora, tritura tota crítica que sigui massa molesta.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
