Quan pensem en el personal sanitari, habitualment el relacionem amb figures de confiança i compromís. Professionals formats per prendre decisions crítiques en moments en què la vida d’una persona pot penjar d’un fil. En l’imaginari col·lectiu, són els herois silenciosos del dia a dia, persones a les quals confiaríem la nostra salut sense reserves. Però si ens endinsem en una mirada més criminològica… podem afirmar que l’àmbit sanitari està completament lliure de pecat?
La pregunta em va sorgir després d’una breu visita a una unitat psiquiàtrica. Un entorn clínic, silenciós, amb un ritme pausat, però que convida a la reflexió sobre les dinàmiques de poder que s’hi estableixen. Va ser en aquell entorn que em va venir al cap una figura poc coneguda però inquietant: els àngels de la mort.
Aquest concepte fa referència a casos reals en què professionals sanitaris han comès delictes greus contra els mateixos pacients que haurien de protegir. Metges, infermeres, auxiliars… persones amb accés privilegiat a medicaments i a espais on la vigilància és limitada. En lloc d’exercir el seu rol terapèutic trenquen el jurament hipocràtic creuant una línia ètica i legal que ha tingut conseqüències tràgiques.
Les víctimes acostumen a ser pacients d’edat avançada o amb una salut fràgil, sovint en situació de dependència. Això els converteix en objectius vulnerables, especialment en entorns on la mort, per desgràcia, pot ser esperada i, per tant, menys qüestionada. Aquest escenari facilita que determinades accions passin inadvertides durant temps.
El que fa més complex aquest fenomen és la varietat de motivacions. No hi ha un únic patró de conducta ni diferències clares entre homes i dones. En alguns casos, els autors justifiquen els seus actes com una forma d’alleugerir el patiment dels pacients, el famós “només vull acabar amb el teu patiment” tot i que aquests no es trobin en fase terminal. En d’altres, busquen sentir l’adrenalina de generar una crisi mèdica per a després intervenir-hi i aparèixer com a salvadors. Fins i tot, ens trobem davant de casos extrems en què hi pot haver una connexió amb trastorns de personalitat més greus, en què la necessitat de control sobre la vida i la mort és els que els causa plaer sexual en sentir aquest poder.
El cas del zelador d’Olot, Joan Vila, va impactar profundament la societat catalana. Entre 2009 i 2010, aquest treballador d’una residència geriàtrica va acabar amb la vida d’onze pacients utilitzant substàncies com lleixiu i dissolvents. Un cas complex que va posar sobre la taula la falta de protocols de detecció i supervisió dins del sistema de la residència la Caritat.
De manera similar, a Dinamarca, Christina Aistrup Hansen (infermera) va ser condemnada per haver administrat dosis letals de medicaments a diversos pacients. Les investigacions van revelar una conducta orientada a provocar situacions crítiques per després intervenir-hi i obtenir reconeixement professional. Una manipulació profunda del rol sanitari. Actualment està complint una condemna de 12 anys.
Aquestes situacions són, afortunadament, excepcionals. Però precisament perquè ho són, és important no mirar cap a una altra banda. Són un toc d’atenció que ens recorda que fins i tot en sistemes fonamentats en la confiança i la vocació, calen mecanismes de control, detecció i formació ètica continuada. No es tracta de generar alarma ni de desconfiar de qui ens cuida, sinó de ser conscients que qualsevol estructura de poder pot ser mal utilitzada. I que, en entorns tan sensibles com el sanitari, el cost d’ignorar aquestes realitats pot ser massa alt.
Per això, és fonamental que les institucions sanitàries reforcin els mecanismes de supervisió, prevenció i detecció d’aquestes conductes. Cal una formació continuada en ètica professional, més protocols transparents de revisió interna, i sobretot, espais segurs on els mateixos professionals puguin expressar dubtes, tensions o conductes que generin alarma, sense por a represàlies.
Per part nostra, la societat, ens toca abandonar la visió idealitzada i acrítica del sistema. Confiar-hi, sí, perquè la gran majoria de professionals són dignes d’aquesta confiança, però també exigir rigor, transparència i responsabilitat. Perquè només des d’una mirada lúcida podrem protegir el bé més preuat que dipositem en mans dels altres: la nostra vida.
