El destí, o millor dit una mala decisió dels metges, s’ha emportat un ésser molt estimat, un nebot amb només 27 anys. L’enterràvem diumenge, en un dels actes més durs que es pot viure, i sobretot per a una mare que ha dedicat la seva vida –minuts i segons– a vetllar pel seu fill que ja va néixer fràgil, i també per al pare.
Quan t’enfrontes amb la mort de cara és quan la persona se n’adona que curta és la vida i que poc la gaudim. Donem importància al treball –que la té–, als diners, a tenir l’últim model de mòbil, i a altres coses tan supèrflues que no serveixen per a res. I és que tenim el cervell rentat.
Diuen que hem d’estar agraïts a la mort, perquè aquesta és conseqüència de la sort que hem tingut de viure. Però hi ha morts i morts. Hi ha morts que vénen quan toca, d’altres ho fan a traïció, i altres semblen una condemna per a la persona que es queda. Igual que la vida. Hi ha vides i vides. Vides d’aquells que es volen morir, vides d’aquells que sols acumulen tanta riquesa que podrien tenir set vides, com els gats, mentre milions d’infants moren per desnutrició. El Marc tenia 27 anys. No en podrà complir més perquè el seu rellotge s’ha parat. Hauria d’haver continuat funcionat, però les retallades del Govern català van per a sanitat. Potser –i dic potser– si haguessin llits no l’haguessin portat a casa a fer la recuperació. I el seu rellotge de la vida –el seu gran cor– estaria encara funcionant, que és el que toca per a un jove que volia viure. Com a record tinc el seu rellotge, el que marca les hores.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
