F a un any, concretament el 12 de desembre de 2017, em van convidar a les oficines de Thomson Reuters per donar una xerrada davant de clients institucionals de l’agència. Recordo que, en tractar el tema de l’energia, vaig defensar la tesi que el petroli hauria de romandre en nivells pròxims a 50 $/b (mesurat pel West Texas). En aquells dies el barril cotitzava a 55$/b i vaig manifestar que un cru estable a nivell dels 50 $ seria molt bo per al món i per als mercats. A la sala hi havia uns senyors de Repsol i em van dir que m’equivocava. Ja saben, un bon oient sovint pensa sobre una altra cosa. Per descomptat tenien raó (eren de Repsol, per Tutatis!!). Així doncs, el cru va continuar pujant i es va enfilar dins els 76,4$ cap a finals de setembre, i com no, l’experiència va resultar ser nefasta per a l’economia global i els seus mercats.
El capritx del destí ha volgut que en aquest mateix any, tornem a veure un petroli de nou per sota de 50 $ (avui a 48 $). És curiós el destí. Unes vegades et precipita als abismes més profunds de l’infortuni, i unes altres, a manera compensatòria, t’eleva als cims més elevats de la fortuna. Sigui com sigui, i tal com vaig fer llavors, torno a estar en posició de defensar que un cru baix serà molt bo per a l’economia global i els mercats; de la mateixa manera que un cru alt va resultar ser contraproduent. Assumeixin que les caigudes en el preu de l’energia alliberaran immenses quantitats de liquiditat. Quins seran els més beneficiats? Sens dubte, els mercats de països amb elevats «dèficits bessons» (fiscal i exterior). Aquests poden ser els guanyadors el 2019.
Dit això, em trobo amb que avui molts de vostès es mostren preocupats pels efectes secundaris de la forta caiguda en el petroli. Molts em pregunten si estem davant una repetició de la caiguda vertical del petroli observada durant la segona meitat del 2014 i 2015, que per cert, va donar lloc a la forta correcció dels mercats de renda variable en el primer trimestre de 2016. Recordo que en aquells dies jo escrivia sobre els canaris, i de si aquests cantaven o no (com a metàfora de les tècniques utilitzades a les mines gal·leses). Finalment, aquests no van deixar de cantar i els miners (mercats) van sortir airosos, almenys això és el que es desprèn si ens atenem al ral·li ininterromput del 57% a l’S&P després de les caigudes.
El fet que molts inversors m’estiguin preguntant sobre aquesta possibilitat avui, evidencia que la reacció actual dels mercats, en caiguda lliure, ja incorpora la materialització del mateix patró del 2016. Un pensament col·lectiu que ens deixa davant uns mercats d’una lletjor desorbitada.
Per si no ho sabien, en aquells dies, la caiguda del cru va tenir dues etapes: Una primera que va tenir lloc durant la segona meitat del 2014 (amb caigudes en el petroli del 58 %), i una segona fase a la segona meitat del 2015 (amb una nova caiguda del 56 %), moment quan els temors es van desfermar i van provocar fortes caigudes en tots el índexs borsaris d’arreu del món. La por es nodria essencialment des de dos arguments: 1) L’economia dels EUA estava en franca desacceleració (ritmes en consum de l’1 %) i la caiguda del cru amenaçava amb paralitzar la inversió en la indústria d’hidrocarburs dels EUA, la qual cosa podria desaccelerar encara més l’economia. El risc era doncs de clara recessió. 2) Els bancs estaven en perill després de la ingent quantitat de crèdit concedit a empreses d’hidrocarburs que, amb els preus del cru tan baixos, podrien donar lloc a problemes d’impagaments.
Arribats a l’actual punt, deixin-me que els digui dues coses: 1) Certament, l’economia dels EUA està en desacceleració, però una que ens portarà des de ritmes del 3,5 % fins al 2,7 % que preveiem pel 2019. No és exactament el mateix. 2) Els bancs nord-americans, després de l’experiència passada, estan ben coberts contra el risc d’impagaments en els préstecs a empreses d’hidrocarburs. Més important encara, a diferència del 2015, les tècniques d’extracció són viables amb preus del WTI en 50 $ (abans, l’activitat no era rendible a aquests preus). La setmana passada, menjava amb un client, i durant el menjar un empresari del shale oil al Permian basin em va enviar un e-mail dient que estava extraient amb el WTI a 50 $, que guanyava diners i que a aquests nivells tancaria inversions el 2019 per un +10 % respecte del 2018. Vostès mateixos. Pot ser el preu del petroli cau, com al 2014-2015, però no crec que sigui motiu per provocar els riscos de recessió ni fallides bancàries.
Com aleshores, defenso la tesi que aquesta caiguda en el cru (si bé és molt vertical, i al mercat no li agraden els moviments bruscos), acabarà sent molt beneficiosa per als actius financers i mercats en general. Quan passarà? No ho sé, en part, perquè no és necessari entendre el mercat per a discutir sobre ell; el que em deixa davant milions de cosmovisions diferents.
Si bé a vegades penso que entenc tant de mercats com dels ocells passeriformes, crec que els canaris, igual que llavors, no deixaran de cantar, i de nou els miners sortiran airosos.
