La notícia recent sobre la previsió d’incloure una primera partida pressupostària per impulsar el Museu Nacional l’any 2026 suposa una passa esperançadora, però tardana, cap a una reivindicació cultural llargament ajornada. Més enllà de la voluntat expressada per la ministra Mònica Bonell, el país necessita una acció decidida i coordinada per donar forma a una institució que hauria de ser clau en la preservació i projecció del nostre patrimoni. No es tracta només d’un edifici, sinó d’un espai simbòlic on la memòria col·lectiva, la història i la identitat andorrana puguin ser narrades, estudiades i compartides amb les futures generacions i amb el món. Andorra és una nació amb una història singular i una riquesa cultural que sovint resta invisible per manca de canals institucionals per mostrar-la. L’absència d’un Museu Nacional ha estat, fins ara, una mancança estructural que ha dificultat la centralització, conservació i difusió del patrimoni. La dispersió de col·leccions, la manca d’espais expositius i de recerca adequats, i la invisibilitat del relat propi són problemàtiques que reclamen una resposta ambiciosa i estructural. No podem continuar relegant la nostra cultura a un segon pla ni esperar indefinidament mentre es perd un llegat fràgil i valuós. És imprescindible que aquest projecte deixi de ser només una idea a llarg termini i esdevingui una prioritat política real. L’impuls econòmic previst és un primer pas, però cal accelerar la definició dels espais, del contingut museològic i del model de gestió, amb el compromís d’involucrar-hi experts, creadors i la societat civil. El Museu Nacional no ha de ser una promesa electoral, sinó una eina per enfortir la cohesió identitària, l’educació cultural i el posicionament d’Andorra en l’escena internacional. Preservar el patrimoni no és només una qüestió de memòria; és una aposta estratègica pel futur.
