Molts analistes de la cultura d’aquest final de segle (i de mil·lenni) han cridat l’atenció sobre un cert «retorn del sagrat», que revesteix formes molt diverses, a l’interior de les grans religions o en els seus marges (o fora).
I és que siguin pels motius que siguin la gent sembla buscar novament respostes vitals en temps convulsos, cert acompanyament i consol en moments en què tot sembla estar ‘a l’aire’; persones que busquen una guia i que es poden sotmetre perillosament al control de segones persones. Res de nou sota el sol, si no fos perquè aquest tipus de moviments són també una nova religió i hauríem de prendre la distància adequada per no convertir-nos en seguidors sectaris.
Palpo en el nostre entorn l’augment de la figura de gurus. I encara que moltes d’aquestes noves creences a priori estan basades en el bé col·lectiu a través de l’autoconeixement personal em preocupa el caràcter màgic que se’n desprenen i la seva transcendència. Escolto converses en les quals es divinitza a la persona i si li atribueixen poders curatius, però no sols això, es prenen decisions vitals en base i en nom d’aquest tipus de creences. L’ego del guru augmenta a mides faraòniques fins al punt de no posar els peus a terra i acabar levitant. Fugir de la realitat fa que sols topis més fort contra ella.
I és què els guies passats dins de les esglésies han deixat de representar aquest rol. Sols cal veure la disminució de creients als seus bancs i l’augment de centres dedicats a un altre tipus d’espiritualitat.
He dit que em preocupa veure el nostre entorn social tant malmès amb tanta por i afeblit perquè és el caldo ideal pels oportunistes, presents i passats, que no tenen res a veure amb fer el bé envers l’altre i menys amb aconseguir la il·luminació. Tinc clara la idea de què el ser humà és un ésser espiritual però també racional.
Avís, navegants, com deien els mapes antics: «A partir d’ací, monstres».
