Segons les darreres estadístiques, gairebé la meitat dels nois joves considera que el feminisme ha arribat massa lluny. Pensen que amb la promoció de la igualtat de gènere que dona els mateixos drets a les dones que als homes, se’ls està discriminant i se senten amenaçats. De debò? Ningú els ha explicat a tots aquests joves que per a poder estudiar, votar, tenir un compte al banc, divorciar-nos, prendre anticonceptius o avortar lliurement (aquest dret encara ni tan sols el tenim a tot arreu), les dones hem hagut de vetar lleis i costums molt arrelades?
Em fa gràcia que hi hagi qui pensi que el feminisme ha arribat massa lluny, veient el camí que tenim encara al davant. Evidentment que s’han fet algunes conquestes gràcies al moviment feminista, no obstant això, moltes dones continuen sent maltractades, assassinades, agredides o violades, i aquestes conductes s’han d’erradicar. El patriarcat segueix aquí, en la judicatura, en la violència institucional, en el món laboral, en la desigualtat salarial. Es tracta d’una qüestió estructural que com a tal ens costarà molt temps desarticular, però això només ha d’impulsar-nos a continuar intentant-ho cada dia.
És important que tothom tingui present que arribar fins aquí ha estat difícil, molt difícil. I que a ningú més que a nosaltres mateixes, li agradaria que s’hagués acabat, i que fóssim iguals, però encara no ho hem aconseguit, encara més, resta molt de camí. Així que continuarem lluitant sense fer ni un pas enrere, fins que no ho aconseguim.
Jo soc de les que penso que potser uns dels problemes que provoquen aquest moviment antifeminista que està en plena expansió, és que s’associa el feminisme amb les dones, i això és un error. Ser feminista és estar a favor de la igualtat de drets entre homes i dones, és reconèixer la igualtat i la plena humanitat en dones i homes. La raó és que, tot i que som, biològicament diferents, no ho som intel·lectualment ni per capacitats. I, defensar aquesta igualtat, no implica la «masculinització» de les dones, ni la «feminització» dels homes, ja que, per descomptat, ser feminista no és donar més valor a les dones que als homes, sinó el mateix.
I a mi el que em resulta realment preocupant, és que el jovent estigui fent passes enrere, que cada vegada més hi hagi més joves més masclistes que els seus propis avis, i que s’estenguin idees com la concepció que la masculinitat és incompatible amb les tasques domèstiques. Una vegada més, s’estan confonent termes, perquè no pot haver-hi un pensament femení o masculí, si el cervell no és un òrgan sexual (i m’estalviaré l’acudit fàcil de dir amb què pensen alguns homes…).
I amb tot això, la pregunta més important que sorgeix és, per què hi ha alguns homes a qui els molesta tant el feminisme? Per què hi ha homes que es mostren confosos amb el fet que la imatge d’home amb la qual es van educar estigui ara en dubte a la societat?
És un fet comprovat que qualsevol canvi social ve acompanyat d’una ona de resistència. I en l’època actual, en la qual les transformacions són tan profundes, molts sectors de la població viuen amb inquietud tot el que està passant, encara que en molts casos sigui per a bé. L’auge del feminisme i la reivindicació del paper de la dona en la societat, està provocant reticències en alguns homes que perceben amb una menor o major inquietud aquest empoderament femení que pot fer perillar el seu paper en la família, en la feina o en les relacions socials, ja que molts homes basen la seva seguretat en el paper que ha desenvolupat la seva figura en la societat de forma històrica.
Però deixeu-me que us digui que darrere d’aquest comportament s’amaga una «masculinitat fràgil», pel fet que alguns homes acostumen a basar la seva seguretat en el paper que generalment se’ls ha concedit en la societat pel mer fet de ser homes. Per això qualsevol mena de moviment que posi en dubte aquest paper els fa sentir amenaçats, i per això acaben mostrant una actitud més agressiva enfront de les dones. Aquests homes el que realment els preocupa no és que les dones acabin assolint els mateixos drets que els homes, sinó que ells perdin els seus privilegis, adquirits només per néixer amb un òrgan sexual masculí (i ho dic així per no sonar massa grollera).
I acabarem avui amb una frase de la periodista i primera dona en dirigir el diari «el País» de l’estat veí Soledad Gallego-Diaz, que diu que «per a combatre l’antisemitisme no fa falta ser jueu, com tampoc per a lluitar contra el racisme fa falta ser negre. Lamentablement, a vegades sembla que per a combatre la discriminació de la dona, fa falta ser dona». I, per tant, el feminisme no ha de ser un moviment exclusiu de les dones, sinó de totes les persones que creuen en la igualtat de drets de les persones. I no cal quedar-se quiet acceptant coses perquè pensem que no les podem canviar, sinó que cal canviar les coses que no es poden acceptar, un pensament inherent a gèneres, que ha de ser igual de vàlid tant pel femení com pel masculí. .
Enginyera de camins i cap d’obra
