El dret de petició està reconegut, com a dret fonamental, a l’article 23 de la Constitució d’Andorra que diu: “Tothom amb interès directe té dret a dirigir peticions als poders públics en la forma i amb els efectes previstos per la llei”. Aquest precepte constitucional remet a la llei la regulació de la manera com s’ha d’exercir i els efectes que produeix el seu exercici, encara que, el dia d’avui, no hagi estat desenvolupat pel legislador andorrà, sent un dels pocs drets fonamentals sense una llei que el reguli. Probablement, per al seu caràcter residual respecte a altres instruments de relació entre els ciutadans i als poders públics (vegeu, Llei 33/2021, del 2 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i govern obert). Per això, no s’ha de pensar que el de petició és un dret menor.
En el moment actual entronca de manera adequada amb les tendències majoritàries que proclamen una participació més gran dels ciutadans, i dels grups en què s’integren, en la cosa pública, una implicació més gran en les estructures institucionals sobre les quals s’assenta l’estat social i democràtic de dret que proclama l’article 1 de la Constitució. Com he dit, el dret a dirigir peticions als poders públics és un dret fonamental que permet a qualsevol persona o grup sol·licitar, reclamar, proposar o exposar qüestions davant de les autoritats de l’estat, amb l’expectativa de rebre una resposta adequada. Aquest dret és una forma de participació democràtica que garanteix que els ciutadans puguin influir a l’administració pública i a la presa de decisions polítiques, per aquest motiu és una eina que enforteix la democràcia perquè permet als ciutadans ser part activa a la vida pública, i a més, és un instrument clau de participació ciutadana, que permet plantejar demandes, inquietuds o propostes davant de les autoritats, obligant-les almenys a considerar-les i respondre de manera fonamentada.
Segons Bonaventura Riberaygua Argelich (“Les Valls d’Andorra”. Bosch, Casa Editorial MCMXLVI, pàg. 147-148), “… el dret de petició consisteix en la facultat que té tothom per dirigir-se als poders públics i a les autoritats constituïdes per exposar algun fet, reclamar la seva intervenció o suplicar la reparació d’un greuge, o la modificació d’una disposició legal. Serà individual o polític, segons la naturalesa del fi a què la petició es refereix Tot andorrà i tot estranger amb residència legal a Andorra, poden adreçar demandes a les autoritats, amb recurs als Coprínceps. Quan la comunitat es creu agreujada o experimenta una necessitat de millora pel seu bé, pot sol·licitar -si afecta solament a una Parròquia, al Cònsol Major que escaigui, i si és de caràcter general, al Síndicllicència per a recollir signatures o adhesions, i prèvia autorització concedida, procedir estrictament a la recollida de dites signatures o adhesions, amb la precisa obligació de remetre les llistes resultants seguidament a l’autoritat que a concedir l’autorització”.
Per tant, i prenen en compte el dret comparat, l’exercici del dret de petició no es pot derivar cap perjudici per al peticionari, excepte quan incorri, en ocasió del seu exercici, en delicte o falta. Els destinataris de la petició poden ser qualssevol poders públics o autoritats, incloent-hi els diferents poders i òrgans constitucionals, així com totes les administracions públiques existents. Les peticions poden incorporar un suggeriment, una iniciativa, una informació, expressar queixes o súpliques. El seu objecte, per tant, es caracteritza per la seva amplitud i es refereix a qualsevol assumpte d’interès general, col·lectiu o particular. La regulació de l’exercici del dret de petició s’ha de caracteritzar per la senzillesa i l’antiformalisme.
També, i segons Nemesi Marqués Oste (“Les Institucions públiques del Principat”. Universitat d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, pag. 163), «En el marc de la CPA (Constitució del Principat d’Andorra), un supòsit que pot donar lloc a l’exercici del dret de petició és l’exercici de la prerrogativa de gràcia atribuït als coprínceps (art. 46.1.a)…La manca de regulació legal d’aquest dret en permet un exercici amb un ventall ampli de modalitats: individual, col·lectiu, directe, per mediació d’altres institucions (com ara el defensor del ciutadà), etcètera. A més, com que és un dret fonamental, no pot ser limitat per la llei i el seu exercici no pot mai causar dany, perjudici o sanció al seu titular”.
Per tant, seria bo que el legislador i els partits polítics, representats al Consell General, tinguin en compte aquesta manca de regulació del dret de petició per reflexionar sobre l’oportunitat de legislar i desenvolupar aquest dret fonamental.
