He de confessar que no segueixo el futbol. De fet, al principi no m’agradava per una qüestió absurdament elitista considerant el futbol com un esport alienador de masses, però va ser de la mà de Vázquez Montalban amb qui vaig adonar-me que viure la passió pel futbol no és una traïció intel·lectual. De fet, Una religió en busca d’un déu és el llibre sobre el futbol que estava preparant l’escriptor quan al 2003 la mort li arribà a Bangkok. També va ser a través de l’enginy i l’humor d’en Sergi Pàmies amb qui vaig aprendre a conviure la passió per la pilota.
El cert és que vaig veure el partit del Barça-Madrid de la final de la Supercopa d’Espanya, que pel que acabo de llegir al Wikipedia, enfronta en dos partits els guanyadors de la Lliga espanyola i el de la Copa del Rey. Amb tot, avorrit, compaginava el futbol amb una pel·lícula, amb la mala sort que em vaig perdre la millor jugada del partit. Per sort, amb la repetició de les jugades la van tornar a passar, quan al mig d’una baralla entre els jugadors, l’entrenador del Real Madrid, amb sorna i l’estil provocador d’una broma de mal gust, entra pel darrera del segon entrenador del Barça, i zass, li posa el dit a l’ull.
Particularment em va resultar molt divertit. El més curiós és veure com una persona pot arribar a dominar tant el mitjans de comunicació (només fa falta veure com aquesta notícia ha estat la més vista, eclipsant fins i tot l’arribada del Papa a Madrid). De ben segur que aquesta escena estarà entre els millors gols de la temporada 2011-2012.
Sense entrar en la fàcil valoració dels fets, de si èticament aquestes accions són més o menys reprovables, sí que voldria posar de manifest com en el nostre entorn sempre hi ha gent que sap constantment trepitjar els ulls de poll, o posar el dit a la llaga, desviant l’atenció per interès obscur o senzillament per assenyalar allà on fa mal.
A l’igual que al futbol, on en un mateix partit juguen dos estils de joc completament diferents, es visualitza com es pot conviure i jugar sense por bons partits amb gent ben punyents. En tot cas, no mantinc cap menyspreu vers aquestes persones perquè solen ser força intel·ligents i tenen part de raó amb les seves afirmacions.
Al respecte, el darrer article de l’Eusebi Nomen, la lectura del qual és sempre recomanable perquè mai et deixa indiferent, apunta a que el Consell General es troba en fals perquè manca un conseller general per prendre el seu càrrec.
De nou, sense entrar en les fàcils valoracions ètiques i justificatives del qui assenyala amb el dit com del qui encara no ha jurat el càrrec, el cert és que en aquest país, com en el camp de futbol, hem aprés a conviure amb situacions que no sempre estan dins les regles del joc i no per això han de ser criminalitzades. Són situacions plausibles que si les podem entendre les podem acceptar.
alexisestopinan@gmail.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
