Avegades penso que l’espècie humana, després de la papada dels pelicans, és la cosa més absurda sota la capa del sol. Ovidi ja ens va advertir que necessitem aprendre, encara que sigui de l’enemic –el meu lema pedagògic preferit. Si aixequés el cap tornaria a amagar-se sense pensar-ho en el forat del que hagi sortit. Sí senyors/es. Pel que sembla torna a estar de moda la desregulació financera; i el més desgavellat és que els inversors ho celebren amb immoderada passió, doncs des de la victòria de Trump, i les seves primeres indicacions sobre la desregulació, els inversors han portat a DJI i S&P fins al cel fractals –per descomptat, amb els bancs pujant un 26% des de llavors. Que penso? No ho faig. No penso. Només sé –seguint les indicacions d’Ovidi–, que després d’una deplorable comèdia ve una magna tragèdia. Tot això és massa obtús per sotmetre-ho a l’art de la lògica, però una simple reflexió em fa pensar que el mercat, tan aficionat al lucre com un tèrmit a la fusta, només veu el benefici, i no els perills, d’una desregulació. Coses de l’espècie.
Dit tot això, odio haver de ser jo qui llanci un gerro d’aigua freda a les desenfrenades expectatives dels inversors –bé, en realitat no ho odio tant. Dic això perquè crec que l’esperada desregulació pot caure molt per sota del que s’espera. Vegem:
1. Si bé és cert que l’administració Trump ha suggerit repetidament la seva intenció de simplificar les 2.300 pàgines de la regulació financera vigent, no hem de caure en l’error de confondre els verbs ‘simplificar’ amb ‘desregular’.
2. El text proposat com a alternativa a la regulació Dodd Frank, recollit en l’anomenat ‘Financial Choice Act’ (FCA), conté les seves pròpies restriccions en matèria de risc sistèmic, ‘Stress Testing’ i de ‘Too big to fail’, si bé és cert que algunes metodologies podrien suavitzar-se.
3. L’ FCA oferiria un règim regulatori simplificat per a bancs que quedarien exempts de la reglamentació Dodd Frank i Basilea, però aquest mateix règim exigiria com a contrapartida presentar un ‘Suplementary Leverage Ràtio’ (SLR) del 10%. Aquest SLR és la ràtio entre Capital Tier 1, dividit per la suma dels actius totals més els derivats fora de balanç. Han de vostès saber que la regulació actual exigeix un nivell mínim en SLR del 3% i del 5% per a bancs petits i grans respectivament, i que en l’actualitat, la mitjana que la banca presenta en aquesta ràtio és del 6%. En conseqüència, qui vulgui acollir-se al règim simplificat haurà d’augmentar els estàndards de capital, el que convida a pensar que un auge en els préstecs ‘subprime’ d’escassa documentació és poc probable. Serà difícil, doncs, que tot això es tradueixi en un gran cicle de crèdit.
4. Han de saber també que el nou règim simplificat exigeix una millora substancial dels anomenats ‘CAMELS’ bancaris. Una família de mètriques que es corresponen amb els següents conceptes: ‘Capital adequacy, Asset quality, Management, Earnings quality, Liquidity ràtios i Sensitivity risk to market volatility’.
Admeto que és més que probable que vegem la derogació d’algunes regles de l’actual regulació –per exemple, la ‘Volcker Rule’–, però tinc els meus dubtes que l’FCA pugui traduir-se en un important cicle de crèdit, i en conseqüència, hagi de llegir-se en clau de factor impulsor important per als bancs i les borses. Observant en detall aquesta acta, queda clara la voluntat de simplificar la regulació, però no tant que això suposi desregular, ja que en veritat se segueixen exigint uns elevats estàndards de solvència i liquiditat.
Després hi ha la qüestió política, ja que encara que pugui semblar que tot està disposat perquè Trump i els seus nois materialitzin els seus desitjos en el Congrés i el Senat, m’expliquen que aquesta súper majoria és difícil de comandar -per l’existència d’‘obstruccionistes’ dins de les files republicanes-, el que obliga al partit de l’elefant a entendre’s amb la minoria demòcrata. Això ens deixa davant d’un únic camí possible. Atès que els demòcrates oferiran una fèrria resistència a destruir el seu llegat regulador, albiro davant nostre un llarg procés de negociacions. Oblideu-vos, doncs, d’una desregulació exprés. I no menys important; la ‘criatura’ que surti d’aquesta negociació ha de satisfer les dues parts -dic jo-, el que significa que als demòcrates els ha de quadrar el resultat final. El que garanteix, d’alguna manera, que no estarem parlant d’una desregulació absoluta, com així sembla esperar avui gran part del mercat. Sembla, doncs, que la capacitat de l’administració per reformar la regulació financera és limitada –per molt amics que siguin Mike Pence i Jeb Hengarling, president de House Financial Services Committee.
En definitiva, de moment veuria aquest intent de simplificar la regulació com una cosa neutral-favorable per als bancs i els índexs de borses, sense que hagi de representar un gran impuls per als beneficis dels bancs. Recordin que la legislació vigent està implementada només al 77% després de sis anys de ser promulgada, el que significa que qualsevol reforma pot trigar el mateix nombre en ser aplicada. Molta de la regulació vigent ha estat incorporada a la infraestructura i el ‘core business’ dels bancs, el que fa molt difícil la seva eliminació. No esperin, doncs, una gran reforma desreguladora. I les borses? Poden mantenir-se sostingudes mentre el mercat segueixi esperant aquesta desregulació.
Menu
Menu
