El Madrid està mourinhitzat, ¿qui el desmourinhitzarà? No es pot lluitar contra l’evidència, així que cal reconèixer que des de fa algun temps el Barcelona és el millor equip d’Espanya i del món com abans ho va ser el Reial Madrid. Abans. Encara que perdi partits, encara que pateixi, encara que de vegades faci un futbol control de 30 passades seguides que només és divertit quan arriba a l’àrea i l’agafen Messi o Iniesta, o quan Xavi dóna una passada d’aquests impossibles i un altre, qui sigui, la fica, el Barça és el millor. ¿Està la diferència en els jugadors? Només en una petita i important part. La clau està en els dirigents, en l’entrenador i en els sistemes. La diferència entre els jugadors no està en el que cobren uns i altres ni en la seva qualitat. És a la modèstia d’uns i en la supèrbia d’altres. Messi, Xavi o Iniesta, especialment, però també altres, saben que estan entre els millors del món, però ni fan declaracions altisonants ni es creuen el melic del món. I ho són, almenys el melic mediàtic. Al Madrid, almenys així els veuen molts aficionats, prima la supèrbia. I encara que mai s’ha de ser superb, si més no cal exhibir resultats per sostenir aquesta posició.
Però el pitjor està en les formes. Les de l’entrenador del Reial Madrid ni afavoreixen l’afecte dels aficionats –abans el Madrid era l’equip més admirat al món– ni el respecte de la majoria. El seu protagonisme, les seves maneres xulesques, un rictus permanent de gairebé menyspreu, el sentir-se i voler ser el centre de tot, amb capricis –ara dono roda de premsa, ara no; «em van a criticar faci el que faci»–- no ajuden a que els jugadors es dediquin al que deuen, jugar i donar espectacle, i ell al que li toca, aconseguir guanyar. Quan en el grup hi ha jugadors que trepitgen intencionadament al contrari quan és a terra i l’entrenador i el club ho toleren, és que tots han perdut els valors esportius que abans li feien «senyor». Ser líder a l’esport, però també en la política, en la justícia o en l’economia exigeix ?unes característiques peculiars, molta feina, coneixements per sobre de la mitjana, veure més enllà del que altres veuen. Però també ètica, exemple, responsabilitat, joc net. Hi ha polítics corruptes, jutges estrella, empresaris sense escrúpols, entrenadors divos. Però l’esport, la política, la justícia o l’empresa són molt més que això. Al final, gairebé tots els que repeteixen aquest esquema, acaben en l’ostracisme i pensant que el món conspira contra ells. Que comenci la desmourinhitzación ja.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
