Participo de tant en tant en els debats de les diferents ràdios del país, i és interessant perquè les converses entre els tertulians són com un termòmetre de l’estat de la política actual. Dimecres estàvem en el debat del Gabriel Fernández, amb el Pere Canturri. Els dos ja havíem coincidit anteriorment, i com que l’alienació hauria d’agradar, ens vam fer repetir de nou. Ell forma part del Partit Liberal i per tant ara representa la plataforma Demòcrates per Andorra, mentre que jo ho feia donant veu al Partit Socialdemòcrata.
El contertulià plantejava la reflexió de com en aquestes eleccions, els ciutadans decidirien a qui votar valorant els dos anys de govern que ha durat aquesta legislatura, afirmant que no es tornaria a valorar els 14 anys de Govern liberal.
Per la meva banda, explicava com aquests dos anys han representat un punt d’inflexió. De ben cert que es valorarà per la feina feta del Govern, i per tant si aquest mereix continuar. En aquest sentit, tinc la sensació com sí s’ha visualitzat un canvi en la governança d’aquest país. Més enllà dels acords internacionals, internament s’ha establert un nou estil on els interlocutors socio-econòmics es reuneixen de forma periòdica amb el Govern a l’entorn de les taules de diàleg establertes en diferents projectes. Aquest sistema està sent un diàleg que no tant sols marca una equitat i transparència entre totes les institucions, sinó que alhora estableix un calendari per a l’execució d’una sèrie de compromisos consensuats. Accions que s’han portat a terme tot i la manca de pressupost (des de tipus impositiu de l’IVA a les noves matrícules dels cotxes).
Però més enllà de valorar la feina feta pel PS, també s’haurà de valorar què aporten els altres partits. En alguns casos, com amb els Verds d’Andorra és fàcil perquè repeteixen tant amb candidats com en programa. Andorra pel Canvi mantindrà el seu estil bel·ligerant però resta desinflat per l’abandonament dels partits que li donaven suport com dels candidats foragitats en d’altres llistes. Mentre que Demòcrates per Andorra és la novetat d’aquestes eleccions, primer s’han esmerçat en reagrupar un centre dispers i tot el passat del Partit Liberal, mentre que han deixat per després l’elaboració del seu programa.
A partir d’aquí ja hi ha suficients elements com per anar-se fent una idea de perquè s’ha de tenir present no sols aquests dos anys de Govern socialdemòcrata sinó també tota la història post-constitucional. Si amb la constitució es van posar les bases per un país modern, l’objectiu es va truncar després que l’Oscar Ribas perdés la qüestió de confiança. Des de llavors, la filosofia dels governs de centre-dreta ha estat sempre retardar els canvis estructurals per no voler ser dels primers i així acabar sent sempre dels últims.
En una situació com l’actual, sense haver pogut avançar el necessari per la manca d’un govern fort i d’una majoria parlamentària, ja hi ha suficients motius per decidir en quin sentit dirigir la història d’aquest país. Estar quiets o avançar.
alexisestopinan@gmail.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
