De què són fetes les ciutats? S’ho han preguntat mai? Els més optimistes diran que de carrers i edificis. Els més pessimistes, de ciment i de quitrà. I cap dels dos s’equivocarà gaire, tot i que tampoc ens diran de què són fetes realment les ciutats. Els més astuts ens afirmaran que de persones, però, tot i encertada, aquesta serà una resposta parcial, li falten elements per capir de què són fetes les ciutats. Jo proposo la meva: les ciutats són fetes de relacions socials.
No serà gaire difícil comprendre aquesta informació en la seva amplitud si hom es para a pensar en com concep la ciutat. En primer lloc hom localitza casa seva. És a prop o lluny del centre i és a prop o lluny del lloc de feina. I aquí dues dimensions bàsiques. Si la primera de la casa és fonamental, pràctica i inclús identitària, les segones no ho són menys. El lloc on es troba casa nostra parla de nosaltres –ens diu coses del nostre poder adquisitiu, els nostres gustos i les nostres possibilitats econòmiques, la nostra manera de moure’ns (cotxe, autobús, taxi o a peu – i fins i tot en bicicleta, la qual cosa demostra tanta consciència ecològica com coratge gratuït–), el nostre règim de tinença de l’habitatge, els veïns i el veïnatge, on fem la compra, etc. tot això ens defineix.
El lloc on es troba la nostra feina també parla –ens diu en quina categoria laboral ens trobem, quines són les nostres condicions, què podem consumir al voltant del centre de treball –si hi fem vida–, com ens hem de moure fins allà, inclús què sabem fer i què no (treball manual, d’oficina, tancat o a l’aire lliure, fix o itinerant…)–, podem trobar-nos enmig dels treballadors que poblen els carrers a l’hora del tancament comercial –tot i que això ja fa dies que s’allarga– o podem gaudir de la passejada sabatina enmig dels turistes o podem anar a la muntanya entre setmana i no voler trepitjar el centre de la vila.
Respecte al centre urbà aquest no està lliure de connotacions. No és per casualitat que la zona que intuïtivament determinem com a centre gaudeixi d’aquesta inefable condició. Sol ser la ciutat origen, el primer nucli poblat –ara els envoltem amb allò de «centre històric»– hi ha quelcom primigeni que per a nosaltres, postromàntics sense remei, no s’extingirà. L’altre dia feia broma amb uns amics de fora quan visitant la Casa de la Vall els hi deia que aquell era el punt zero de l’andorranitat, que d’allà sorgia cap al món allò que Andorra volgués significar. M’han de permetre la broma, en qüestions d’identitat l’exageració és imprescindible.
Però la intuïció no només assenyala cap a la història sinó que també ho fa cap a l’economia. Sabem que un barri, un carrer o una zona tenen forta activitat econòmica i que allà es mouen diners només veient-ho. I al tan nostrat eix comercial ben bé que només se sent parlar de diners. Facin la prova. Caminin una estona, sentiran interessants arguments per localitzar els millors preus. I ara fins i tot s’hi pot sentir música cortesia institucional d’algú que llegeix els nostres gustos i escull el que a ell li sembla que pot encaixar, tot i que s’equivoqui tot sovint en dues coses: que ens agradi el que sona i que ens vingui de gust sentir música. Semblaria ser que a la gent que compra li agradaria, fa com de centre comercial.
Així, a poc a poc, la institució modela un tipus de carrer que privilegia la presència d’un tipus concret de persona amb unes funcions concretes –per exemple, compradors que s’allotjaran als hotels– prestigiant aquests carrers perquè hi acudeixin aquests consumidors que ens salvaran a tots plegats, la qual cosa augmenta el preu dels habitatges i a poc a poc la gent que hi vivia ha d’anar marxant –qui no s’ho pugui permetre, és clar–, i com la gent que compra car és millor que la que ho fa barat i més que la gent que s’ho ha de guanyar i que a més no guanya gaire, doncs aquests, inevitablement, han d’assumir quin és el seu lloc a la ciutat i, si calgués, marxar.
No voler marxar és el que Henri Lefevbre li’n deia «dret a la ciutat» –els animo a buscar el text, el poden trobar a internet–, dret a passejar sense interferències invasives del capital, dret a protestar al i pel carrer, a ajuntar-se, a emprar el carrer d’una manera totalment imprevista, a participar en el seu disseny, a crear espais fora de les institucions privada i pública, a ser ciutadans perquè de la ciutat són ells i seva és la ciutat.
