La paraula té força, tanta que no m’arrisco a recórrer les definicions rebudes una vegada i una altra. Prendré, però, la definició que oferíem al programa electoral i que diu que «la cultura és el nostre bastiment individual i col·lectiu mitjançant el qual donem sentit a les coses». Si prenem la fórmula per bona, es diria que la cultura és un fenomen amb un objectiu: donar sentit a les coses.
Aquí se’ns obre un ventall d’assumptes de prou envergadura per evitar abordar-los en un article d’opinió. Però em deixaran apropar-me a una qüestió que cada vegada que la sento evocada em genera preguntes. I dimarts passat vaig tenir oportunitat d’indagar mentre gaudia de la vetllada d’entrega dels premis, precisament, d’Àgora Cultural tot celebrant el Dia de la Cultura. Com sempre, durant els discursos, s’arribà a la qüestió: el lligam entre cultura i identitat. Aquest tàndem sempre em fa reflexionar sobre la unió entre ambdues qüestions.
Si he de definir identitat –i cregui, lectora o lector, que és un bon exercici– m’acolliré al principi lògic que estableix que A és igual a A, aquest és el principi d’identitat. Assumim que la identitat ateny a determinats repertoris culturals que posseeix una comunitat que s’ha definit per diferència o contra una altra comunitat. Així, una comunitat seria diferent de l’altra en virtut de la seva identitat quan identitat és, ben al contrari, el principi que les igualaria.
Per a mi –i el que en definitiva vull posar sobre la taula– és que potser la identitat –allò que ens fa iguals– ha de ser la igualtat –efectiva– davant la llei, que han de ser els drets –civils, polítics i socials– i no pas la cultura o una hipotètica col·lecció de valors propis –quan sovint qui els invoca vol referir valors o principis universals.
La cultura, si al principi assumia que es tracta de donar sentit a les coses, assumeixo en conseqüència que és un procés de recerca, un procés de provar, d’establir i desmentir, de legitimar i de fracturar el consens que sosté la legitimació, de buscar a través de l’expressió artística i literària radicalment individual, diferent, explosiva, una individualitat extrema que es condueix i que es retroba en el magma col·lectiu dels significats compartits, el de la vella memòria de la humanitat, de la molt vella humanitat.
D’aquí que políticament facilitar l’accés als productes culturals, ensenyar els seus llenguatges, procurar el seu exercici i el seu gaudi sigui una prioritat de primer ordre, doncs ens uneix a l’impertorbable torrent dels sentits de les coses. Abandonar la identitat, ésser lliure en la cultura.
