Hi ha actes legals que estan dins de les lleis, però això no indica que siguin justos, ni molt menys. Més encara, hi ha disposicions legals que són un atropellament al ciutadà i, en alguns casos, la perpetració d’una canallada, legal, això sí, però canallada. Hem assistit a un ensorrament en el preu dels pisos. Més que a una ensulsiada: a un ensorrament que ha baixat el preu d’alguns immobles a la tercera part del que es va adquirir. I, mentre, any rere any, es depreciava el valor dels pisos, la majoria dels ajuntaments incrementaven l’Impost de Béns Immobles. El pis en què vius val cada any menys diners, però l’ajuntament et cobra cada any més. No és un atracament, perquè almenys els atracadors corren algun risc, mentre els alcaldes són ajudats pels guàrdies, si algú s’hi resisteix.
Però hi ha quelcom més greu. A causa de la crisi, algunes famílies no han pogut fer front a la resta de la hipoteca que els havien concedit, i van decidir vendre «el seu» pis per saldar el deute amb el banc. Es quedaven sense lloc per viure, però sense deutes. ¡Vana il·lusió! Aquí apareix l’atracador amb l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, que porta una mossegada del 21%. Perds la casa, la vens a preu de saldo, i encara et quedes amb deutes, perquè l’Ajuntament actua com una màquina sense misericòrdia de recaptar. Et cobra pel que diu una plusvàlua, quan el que ha succeït és una «menor-vàlua». Aquest atropellament, aquesta injustícia que regira l’estómac, es comet cada dia en tots els ajuntaments.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
