L’alarma ha saltat de nou a Madrid i en aquesta ocasió qui l’ha encès ha estat el president del PSOE, Manuel Chaves,1 per no tibar la corda entre José Blanco i Tomás Gómez. El PSOE considera que el secretari general dels socialistes madrilenys no és un bon candidat per presentar batalla al PP a la comunitat de Madrid. La publicitat d’aquests desencontres i d’aquesta valoració negativa de les possibilitats de Gómez han de fer les delícies d’Esperanza Aguirre.
Tot passa per considerar la política com a màrqueting i no com un mer instrumentar global per millorar la vida dels ciutadans. El PSOE fa molt temps que va deixar de ser un partit per convertir-se en una maquinària per arribar al poder. Madrid és un dels seus forats negres, com el País Valencià, Múrcia o Castella-Lleó, on les seves possibilitats de guanyar són molt llunyanes.
Zapatero, tan amic de treure conills del barret, es va inventar Miguel Sebastián per a l’alcaldia de Madrid: el fracàs va venir acompanyat de la xafogor, perquè al pitjor resultat de la història del PSOE a la capital d’Espanya va succeir l’espantada de Sebastián, que en la seva condició d’independent no ha nascut per gestionar l’oposició. Va ser premiat amb un ministeri en el qual encara hi és, però bastant inèdit.
Després es va posar la moda dels independents: Bernat Sòria, Mariano Fernández Bermejo, César Antonio Molina. En la seva condició d’independents van ser col.locats com a paracaigudistes en el cap de llistes electorals que no van donar resultats sorprenents. Al poc temps, quan els ministres van deixar de ser-ho, també van abandonar el seu escó perquè es va tornar a demostrar que qui està en política per figurar no pot fer el treball fosc des d’un escó.
El problema no és de bons o mals candidats sinó de bones o males organitzacions del partit. D’un treball seriós i constant en l’oposició per sembrar les collites futures de l’èxit. Però en el PSOE s’han acostumat a dues coses nefastes: amb l’excepció del País Basc, un partit que mai havia estat nacionalista s’alio amb el BNG a Galícia i va formar part del tripartit a Catalunya: de Galícia ja ha sortit escaldat; ara falta saber quants anys d’oposició els esperen al PSC. Tot ocorre quan un partit perd les seves essències ideològiques i quan l’organització solament és l’embolcall del màrqueting. Els candidats han de ser la conseqüència del partit. I no a l’inrevés.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
