Aquest any, emulant un dels eslògans d’anunci més mítics de torró, torno a casa per Nadal. De fet, els darrers anys, malgrat la pandèmia, he pogut fer escapades durant aquestes assenyalades dates. La principal diferència és que, en aquesta ocasió, hi vaig per no tornar, ja que després de gairebé tres anys, poso punt final a la meva aventura a Andorra. Amb les paraules que escriuré a continuació espero poder fer un comiat a tota la meva experiència pel Principat. De fet, aquest serà el meu primer i últim article d’opinió en aquest mitjà, ja que expressar idees sense caure en radicalitats o bajanades mai se m’ha acabat de donar gaire bé. Per tant, ja em disculpo si això acaba tenint l’aspecte més aviat d’un escrit personal que d’un article d’opinió com a tal, però sento que em puc prendre la llicència donades les circumstàncies.
La meva arribada al país va ser d’allò més turbulenta, amb tràmits que semblaven no tenir final i un confinament al cap de 10 dies. De sobte, em veia tancada en un lloc nou i desconegut, i en un país que per si mateix es trobava desorientat per l’excepcionalitat de la situació. Tot i això, afortunadament, la normalitat es va anar refent i he pogut viure en una Andorra molt similar a la d’abans de la covid. Una de les primeres conclusions a les quals he arribat en aquests recuperats temps de normalitat és que la concepció que es té del Principat des de fora té poc a veure amb la seva realitat intramuralles. M’explico.
Certament, fa unes línies he exagerat una mica. Andorra no m’era tan desconeguda, ja que el fet de ser de Berga, permetia a la meva família visitar el Principat amb una certa regularitat en no estar tan lluny. Ara bé, es tractava d’excursions amb la finalitat exclusiva de comprar allò que era notablement més econòmic que a casa nostra. Aquesta va ser la primera idea preconcebuda que la realitat em va esfondrar: a Andorra, la majoria de productes del dia a dia i béns primaris costen igual o més que a Espanya. Una altra imatge que s’està fent els darrers anys el país és la del territori youtuber (aprofitant ara l’eslògan de Territori ciclista). Ben és sabut que diverses personalitats d’internet espanyoles han anat traslladant la seva residència al Principat per pagar menys impostos, així com tradicionalment ho han fet els esportistes d’elit. Això és cert, però el que no és veritat és que passin a formar part de la societat andorrana.
És en aquest punt on he trobat un dels xocs més grans i dificultat personal a l’hora de sentir Andorra com a casa meva: el poc sentiment de comunitat. Sí, sé que tots estareu pensant que al país hi ha moltes associacions, iniciatives i propostes, però sento que es fa difícil accedir-hi quan vens de fora. Així mateix, qui hagi conegut a algú que treballi en el sector dels mitjans de comunicació al país sabrà que es tracta d’un àmbit laboral que et pren moltes hores al dia, cosa que tampoc ajuda a poder integrar-se amb persones més enllà de les que fan el mateix que tu i que, de fet, comparteixen la mateixa realitat: són de fora, i quan poden, tornen a la seva població d’origen per gaudir de la família i els amics. Tampoc puc negar una altra realitat que m’ha fet bullir la sang més d’una vegada, i són les diferències socials. Que el món és capitalista i tots estem en aquesta roda és tan clar com que les vaques no volen, però el que em genera enuig és que a Andorra, hagis de ser ric per poder-te permetre coses tan bàsiques com comprar-te un habitatge. Sovint, fa la sensació que aquell que, pels motius que sigui, només cobra el sou mínim o una pensió justeta, només es pugui permetre subsistir al Principat, i de fet, també sembla que, per més que s’hi esforcin, hi hagi persones destinades a quedar sempre per sota (això també pot incloure les dones al seu conjunt, que veuen minvats els seus drets per la manca de llibertat reproductiva). Però bé, tot i que hagués viscut aquí 10 anys més, tampoc hauria pogut fer-hi res, perquè la meva condició d’estrangera resident encara no m’ho hauria permès.
Però passem ara a les coses que desconeixia que em van sorprendre per a bé, que malgrat que hagi començat amb els pals, també tinc flors per donar. Laboralment, per exemple. Andorra és com una mena de terra promesa per als periodistes: pràcticament qualsevol persona amb aquest títol i unes capacitats mínimes trobarà feina, cosa que en indrets com Catalunya, és d’allò més complicat. Algú va dir alguna vegada a la redacció d’EL PERIÒDIC que estar a Andorra és com fer un màster de Periodisme avançat, i no s’equivocava. Un volum d’informació que sobreeixeix la mida del país, una competència aferrissada i una societat i un teixit polític que posa cullerada en el joc, esdevenen els millors ingredients per aprendre en un tres i no res com escriure pàgines senceres amb les qüestions més banals o quines portes trucar per extreure bons titulars. En definitiva, escriure és un art, i Andorra és per a aquesta pota de la cultura com un museu sencer.
Una altra cosa que m’ha encantat del país és el seu entorn. I és que, quan el país presumeix de natura, ho fa amb raó. En aquest sentit, tot i que a vegades m’he sentit una mica aïllada per qüestions de feina, penso que la decisió d’anar a viure a Escàs va ser del tot encertada. Així, quan a pràcticament tot el país hi ha hagut caos circulatori en època de molta afluència turística, jo he pogut seguir passejant tranquil·la pel voltant de casa, amb el bosc a cinc minuts i només el trànsit dels vehicles dels veïns de la zona. De fet, m’enduc el record de la Massana com la meva parròquia preferida, especialment per tots aquests poblets que mantenen el seu encant de fa temps com el mateix Escàs, Sispony, Arinsal, Erts… Val a dir, però, que el ciment i les grues l’estan destruint a passos de gegants, però com que ja havia deixat de banda la part crítica, passaré pàgina en aquesta qüestió.
Fet i fet, estic segura que m’hauran quedat milers de coses per fer al país, però així tindré excusa per anar tornant de tant en tant. Ara només em queda acabar els tràmits (continueu treballant per la digitalització, per l’amor de déu), comprar-me una figura del tamarro Massa, i endur-me al cor un grapat de persones amb qui he compartit i que sempre tindran les portes de casa meva (ara a Berga) obertes, com són la Victoria, el David, la Carmen, l’Anna, el Pol, la Pilar, el Pako, el César, la Sara, el Miquel, la Judith, l’Àlex, el Vicente o la Irene. Bon Nadal i fins sempre, Andorra.
