«El servei més important que l’Església pot oferir a la gent d’avui és desenvolupar l’art del discerniment espiritual en la vida personal i en la de la societat, com en la capacitat d’interpretar i comprendre des d’un punt de vista teològic la cultura contemporània; el que s’ha anomenat com saber llegir els signes dels temps», explica el filòsof txec Halík.
Les nostres societats occidentals s’han secularitzat, el que significa que la gran part de la gent no necessita ni la fe, ni l’Església, ni a Déu per a la seva vida de cada dia. S’ha acomplert la predicció de Grotius (1645) quan pronosticava l’etsi Deus non daretur, com si Déu no existís. Un consell, dit d’una altra manera, que s’havia d’aplicar al dictat de les normes i lleis per a governar una societat moderna i liberal, com era l’holandesa del seu temps. Calia invocar la raó i al sentit comú per a prendre decisions, i no tant a la llei divina o a la moral natural, perquè a cap i a la fi, aquestes no deixen de ser una mica imaginatives, depenent del moment i de la persona que les defensa. La raó i el seu fill, el sentit comú, des de la Il·lustració, s’ha postulat com el punt de trobada de la humanitat per a possibilitar la convivència. De totes maneres, el coetani Descartes (1650) ja li havia observat que «el sentit comú era el menys comú dels sentits», ell que cercava la certesa de la veritat en el mètode del dubte permanent i ja se sap que no es pot viure instal·lat en el dubte.
L’Església no podrà pretendre restaurar espais antics, bonics però inservibles. Es parla molt del temple buit, aquella imatge fantasmagòrica que es va instal·lar en el nostre imaginari durant el confinament del 2020. I si les esglésies, des d’aleshores, tinguessin aquell aspecte? No, però sovint s’hi assemblen. No s’ha de perdre de vista que l’església sol ser l’edifici privat més públic del poble, barri o ciutat, on qualsevol hi pot entrar, sigui d’allí o estigui de viatge.
El temple buit i silenciós continua sent la casa de Déu o, si més no, la casa dels fills de Déu, que mai no s’han extingit, per molt que minvin en nombre i en assistència. Pot ser que la participació dominical i sagramental sigui baixa, molt baixa, però quina participació és alta? Amb què es podria comparar? Una església silent serà sempre un bon lloc per a trobar-se amb un mateix, amb els pensaments i sentiments propis, potser per trobar-se amb el buit existencial i adonar-se a temps que cal emprendre un nou camí. La manera de sortir d’un carreró sense sortida és girar cua.
Aquest temple buit pot ser el símbol d’una societat buida, d’un poble buit, d’una gent que corre i corre, però que no sap per què ho fa, com el hàmster engabiat i enfilat a la seva roda sense parar, perquè el dia que s’aturarà serà perquè ha mort. La societat funeral, que diu la Marina Garcés (1973), que s’embadaleix davant unes exèquies reials durant 10 dies, convertides en espectacle i somia amb uns fastos semblants a l’hora de la mort. Fins i tot aquí la gent del carrer es distancia dels Royals, perquè avui molts, en el seu decés, no és que ni passin per l’Església, és que ni tan sols se’ls ofereix una pregària, una litúrgia de comiat. Senzillament, es tanca la caixa al tanatori, el temple de la deessa mort recordem-ho, i anem per una altra cosa. Quin és el temple que s’ha quedat buit: l’església o l’ànima humana? «Destruïu aquest temple i jo l’aixecaré en tres dies, referint-se al santuari del seu cos», deia Jesús (Jn 2,19.21). Malgrat que es cultiva el culte del cos, en canvi, l’ànima navega pel món orba de llum.
En definitiva, diu Halík: «Gran part de la forma del cristianisme que els europeus han donat per descomptada durant molt de temps està expirant de manera irrevocable. Els teòlegs i els pastors necessiten el valor de sant Pau, que va permetre al primer cristianisme entrar en el context nou i més ampli de la civilització grega i romana». No n’hi haurà prou de ser cristià i res més, cal un plus, un valor afegit, tant des dels fidels, com des de la jerarquia, papa, bisbes, preveres i religiosos, un a més a més. Cada cristià, cada batejat s’ha de demanar quin tint nou aporta a la societat, perquè la fe no sigui únicament un consol, una dormidora, sinó un motor i un impuls per a dur llum, sentit i veritat al món. «Vosaltres sou la llum que ha de resplendir en el món, com tampoc es pot amagar una ciutat dalt d’una muntanya», continua recordant Jesús des de l’eternitat (Mt 5,14s).
«Durant molts segles, el cristianisme va adoptar la forma d’una religió, per relligar amb la seva força integradora els components dispersos en la societat. En els temps moderns, en l’era de la fragmentació del món, la fe cristiana potser ha perdut aquesta funció religiosa i ha de trobar la seva forma de rellegirrelegere» els esdeveniments del món i les inquietuds socials des de les fonts de la fe i de la tradició; un treball àrduament dur i difícil, però il·lusionant, que fuig de la posició de confort i s’exposa al bat dels vents (GS 1).
