- La màgia local… Véns aquí per alguna, i sense saber per què, t’hi trobes bé i vols tornar
LYUDMILA ULYANKINA
Andorra és bonica, és bella, amb aquesta bellesa fascinant i modesta que es pràcticament impossible de descriure, només es pot sentir…
Com és impossible de descriure la transparència cristal·lina de l’aire d’aquí, que els dies serens i radiants t’emborratxa de la seva pura frescor i del quasi insaciable desig d’aspirar-lo.
Com és impossible de descriure l’abismal amplitud dels cims muntanyosos, que s’obre davant teu pujant al Pas de la Casa o al Coll d’Ordino pel camí curvilini i vertiginós, on la grandesa dels gegants majestuosos, sobre el fons de la profunda blavor del cel, t’encisa i t’absorbeix totalment. On sembla que et dilueixes dins la seva immensa altitud, que estàs planant a dalt del món…
Andorra està partida amb les serralades muntanyoses a les valls estretes i tancades, que regalen la incomparable sensació de seguretat i d’una tranquil·litat ermitana. Aquí la vellutada verdor dels prats acaricia la mirada, invita a tocar-la per sentir la seva sedosa suavitat. Aquí les muntanyes juguen amb tu un joc òptic llunyà-proper,donant primer aquesta màgica sensació de la proximitat, de la possibilitat de tocar-les, allargant el braç per la finestra. Després, de cop, s’allunyen, projectant les imatges dels arbres en unes miniatures, en unes siluetes indistingibles que es fusionen entre si formant una densa catifa forestal. La il·lusió de proximitat desapareix, i a l’instant t’adones que lluny que són…
Andorra és un país de contrastos màgics. La vida local contemporània es bat en un ritme accelerat: els comerços, els bancs, el turisme. El panorama nacional és prou entretingut per la diversitat política i bastant animat de l’interminable fluix d’immigració. La silueta argentina de la mítica Caldea, la lluentor magnètica d’aparadors de les botiges, la incessant agitació del formiguer humà –és així la imatge actual d’Andorra la Vella, que resulta autènticament cosmopolita. Els carrerons estrets, edificats amb les cases modernes del vidre i formigó. Les escultures originals que emboniqueixen cada petita placeta urbana i que transformen aquests raconets de la capital en unes obres d’art en miniatura. Tot al voltant porta el matís d’una cura quasi casolana, amorosa, d’un ordre recent fet i de la polidesa. I flors, les flors a tot arreu… La seva vivacitat multicolor alegra la mirada començant per les jardineres urbanes i acabant en l’ardent vermelló dels geranis als balcons.
És una paradoxa però també és un fet que a Andorra l’actualitat frenètica es completa harmònicament i sense cap mena de competència per l’Andorra patriarcal. És un altre món, és el món camperol amb els seus verds i sucosos prats, animats per la presència de les vaques que remuguen mandrosament i amb les seves esglésies medievals que et desarmen a primera vista amb una sòbria bellesa terrenal.
El discret tacte de la religió se sent en tot. Sense ser cridanera, tampoc sense cap ostentació, la fe, imperceptiblement, penetra la quotidianitat andorrana. No hi ha cap dubte que la preciosa llegenda sobre la Mare de Déu de Meritxell representa en si una part vital d’Andorra, ¿l’ànima seva potser? Els cops mesurats de les campanes desvetllen la sensació d’una placidesa infantil que únicament és possible experimentar trobant-se a la casa paterna. Aquest so oscil·latori entra a dins teu i ordena la marxa dels pensaments, dels sentiments, dirigeix pel camí assossegat el fluix desbordat d’emocions. Et submergeixes dins el món seré d’Andorra patriarcal com dins el corrent d’un riu tranquil i silenciós. T’hi dónes, et deixes portar sense cap por ni preocupació, sabent perfectament que les seves aigües curatives cicatritzaran totes les teves ferides, físiques i espirituals, sabent, que és la teva essència vitalitzant.
L’encant andorrà se sent potser més fort per Nadal, quan tot i tots està impregnat amb un esperit nadalenc i quan cadascú que es troba aquí durant aquesta època es contagia fàcilment d’una esperança commovedora del misteri. Els paisatges hivernals urbans són incomparablement fascinants. Aquestes autèntiques casetes andorranes, baixetes, fetes de pedra, s’abriguen amb un xal blanc nevós i semblen vives, com si fossin adaptades del conte de Papà Noel… Ah, aquesta meravella freda d’Andorra, hivern! ¿Quina cosa pot ser més bonica? De cop, el cel deixa anar un espès teló de neu i a l’instant el país es vesteix de blanc. Les muntanyes, el bosc, els prats, els carrers i les cases, tot s’encobreix d’una suau blancor i de la pau. Les imatges s’aturen poc a poc com en una vella pel·lícula del cine mut fins que tot cessa, restant estupefacte… De vegades, durant les nocturnes nevades d’hivern, la densitat del silenci és tan espessa que el sents gairebé físicament, estàs dins, sembla que el pots tocar, i això és quasi un miracle…
BUSCANT les causes de l’atracció andorrana és impossible passar de llarg de la seva riquesa principal, de la gent. Els andorrans són especials, amb aquesta peculiaritat que distingeix només els habitants de les terres petites i aïllades que conserven a dins seu una mentalitat tan nostàlgica, una manera de ser, de pensar i de fer com abans. Relacionant-te amb ells experimentes una alegria viva que la pressió precipitada de la modernitat no ha engolit encara aquest petit oasi de l’autèntic passat.
Els andorrans són cordials, però sense l’amabilitat excessiva del sud, que de vegades pesa més que acull. Res d’això, la gent d’aquí estan forjats d’un ferro diferent. Honestos, profundament honrats, laboriosos i segurs com la terra mateixa. Combinen dins seu aquesta excel·lent barreja del cor obert d’un infant i de la pragmàtica saviesa pagesa.
El seu patriotisme és admirable. Sòlid però sense ser pesat, sense cap xovinisme histèric i sense l’exaltada agitació de les banderes de la pàtria, els andorrans estimen la seva terra i li són profundament fidels. Potser un fet interessant de la impossibilitat per a alguns d’ells d’estar llarg temps fora del país és una mostra de tot això. Hi ha individus que no aguanten més d’un parell de dies… Cada autèntic andorrà, quan viatja, s’alegra de tornar. Tornar a casa seva, a la fortalesa muntanyenca andorrana, on es pot dormir d’una manera tan plàcidament tranquil·la com a cap altra part del món…
ÉS DIFÍCIL de ser més humil que un andorrà com és difícil de ser més tolerant. El pacifisme i l’equilibri són uns trets característics de la gent d’aquí, això no obstant, porten a dins una vivificant espurna d’energia inesgotable, no excessivament desbordada sinó estable i persistent, que s’hereta de generació en generació i que els va permetre sobreviure durant les èpoques penoses de fam i fred, d’epidèmies i de desastres…
L’ànima emprenedora, la voluntat, la indestructible força de l’esperit i la capacitat de treballar desmesuradament dur, són sense dubte les claus no sols del fenomen de supervivència andorrana sinó també del seu triomf. Només coneixent l’essència del caràcter nacional s’entén clarament tot el valor moral, físic i material de cada metre de la terra andorrana en la proporció dels esforços inhumans esmerçats per convertir la indesitjable per ningú, infèrtil i dura muntanya, en aquest miracle fet a mà, encarnat en un país encisador que viu dins del cor mateix dels Pirineus…
Aquesta màgia local…Tu véns aquí per alguna raó la primera vegada, i la segona…Sense saber per què, però t’hi trobes bé i tens ganes de tornar…Un dia et quedes aquí indefinidament i, quan has de marxar, hi deixes una part del teu cor, aquella part que des de fa algun temps i sense adonar-te, pertany a aquesta incomparable terra que es diu Andorra…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
