Andorra té un problema d’exercici de la sobirania

L’exercici de la sobirania condiciona i defineix un model d’Estat. Els “pares i mares” de la Constitució, van fer una feina impecable per crear els pilars de la sobirania andorrana:

• La sobirania requereix un reconeixement internacional. Andorra va obtenir aquest reconeixement internacional el 1993 amb la Resolució 848 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, per la qual es va acceptar al Principat d’Andorra com Estat sobirà, membre de les Nacions Unides.
• La sobirania requereix una construcció jurídica que creï el dret legal, la sobirania “de jure”. Andorra va vestir aquesta sobirania “de jure” a partir de la Constitució ratificada per referèndum el 14 de març de 1993.

El problema de la sobirania d’Andorra estaria en els “fills i filles” de Constitució. En la classe dirigent postconstitucional que no ha fet un exercici acurat del poder constitucional, que no ha tret tot el potencial que permetia una moderna Constitució com la del 1993.

Efectivament, un Estat sobirà, a més de la construcció jurídica de la Constitució, requereix una capacitat factual d’exercir el poder per part d’un Estat, requereix una sobirania de fet, “de facto”.

L’exercici del poder requereix molt talent, molta ètica, molta formació i molt respecte. Segons quin sigui el model d’exercici de la sobirania tindrem diferents models de país. En els dos extrems podem trobar els dos models següents:

Un model basat en una sobirania dominada pels forts de dins i exercida amb força sobre els dèbils de dins i amb feblesa davant dels forts de fora. Aquest seria el model actual d’Andorra.

Un model basat en una sobirania dominada pel poble, que acompanya i defensa als de dins, siguin forts o febles, i que és diplomàtica, neutra, amb els de fora i, si cal, sap ser forta amb els forts de fora. Aquest seria el model que cada cop més persones desitgem per a Andorra.

A part del tarannà vers febles i forts, Govern ha demostrat una manca de capacitat d’exercici en temes claus. Per exemple:

• Andorra no ha sabut exercir la sobirania financera:

o No ha sabut construir un model financer d’Estat. Andorra no ha sabut crear una supervisió bancària homologada amb la resta del món. Andorra no ha sabut crear un banc central amb relació de-tu-a-tu amb altres bancs centrals, entre ells el Banc Central Europeu. Per posar un exemple comparable, un microestat com San Marino sí que ha tingut la capacitat d’exercici de la seva sobirania per crear un banc central i ho va fer el 2005, després de la nostra Constitució.

o No ha sabut crear un sistema de supervisió d’assegurances homologat, reconegut, internacionalment ni ha sabut crear un Consorci de Compensació.

• Per exemple, Andorra no ha sabut exercir la sobirania en matèria d’habitatge. El Govern va dissenyar un model de creixement econòmic basat en aportacions d’estrangers als qui es donava una residència fiscal si compraven un immoble i se’ls permetia barra lliure en l’especulació immobiliària dins d’Andorra. Un exercici de la sobirania basat en ser feble amb els forts de fora i que ha causat que la majoria dels de dins hem perdut la capacitat d’accés a l’habitatge que hem gaudit fins temps recents.

• Per exemple, Andorra no ha sabut exercir la sobirania en l’estratègia d’aproximació amb la UE. El Tractat de Lisboa del 2007, va modificar el Tractat de la Unió i va incloure un nou article 7 bis que obria una gran oportunitat per a Andorra: “La Unió desenvoluparà amb els països veïns relacions preferents, amb l’objectiu d’establir un espai de prosperitat i de bon veïnatge basat en els valors de la Unió i caracteritzat per unes relacions estretes i pacífiques fonamentades en la cooperació.” Amb un text tan acollidor, els nostres governants no se’ls acut res més que un acord d’associació on l’Estat andorrà cediria a la UE la major part de la sobirania legislativa i el nucli fort de la sobirania judicial, a canvi de ben poca cosa. Ben poca cosa, atès que no s’aconseguiria la lliure circulació de béns fabricats a Andorra; no s’aconseguiria la lliure circulació de serveis prestats des d’Andorra; ni de serveis financers prestats per entitats andorranes; i s’obriria la immigració a ciutadans de la UE molt per sobre del que diu Govern, si es calculen bé les noves quotes i es llegeix bé la nova obligació de residències permanents i de reagrupaments.

La ciutadania i les empreses andorranes hem pagat, i pagarem, molt cares aquestes mancances.

Avui observem dins d’Andorra un exercici de la sobirania de dues velocitats, on s’exerceix un poder fort amb els febles de dins mentre s’exerceix un poder feble amb els forts de fora.

Un exercici de la sobirania “de facto” de dues velocitats que està definit l’actual model de País i que ha originat l’actual tensió social. L’exercici esbiaixat de la sobirania “de facto” comporta la pèrdua de l’ancestral cohesió social andorrana.

El veritable debat seria quin model d’exercici de la sobirania es vol tenir a Andorra? L’actual model, és a dir, un poder fort contra els febles de dins i un poder feble enfront dels forts de fora, un model que tensiona la societat? O el model que cada dia més persones desitgem, és a dir un poder just, constructiu, acompanyador amb els de dins i diplomàtic, “andorrà”, intel·ligent amb els de fora, un model que cohesioni la societat.

A partir d’un nou model d’exercici de la sobirania podrem construir un nou model d’Estat.

De fet, no serà l’Acord d’Associació qui obri la nostra economia i cohesioni la societat. La realitat és que sols un nou exercici de la sobirania aportaria cohesió, qualitat de vida i creixement econòmic i social de qualitat.