Ara fa uns dies culminàvem el procés de constitució d’una societat espanyola que un grup empresarial andorrà ha necessitat crear per tal de canalitzar determinades inversions de llarga durada per diversos països del continent americà. Gràcies a aquesta experiència hem pogut constatar les clares diferències en requisits, tant administratius i burocràtics, com de compliment normatiu, entre les jurisdiccions andorrana i espanyola, i la primera conclusió a la qual arribem és que alguna cosa no va prou bé al nostre país perquè molts dels tràmits es fan innecessàriament feixucs.
Reservar una denominació social a un país de la complexitat d’Espanya i disposar d’un certificat vàlid per acudir davant d’un notari són 48 hores i ho gestiones tot online. Els automatismes permeten aquesta agilitat i a més amb garanties de respecte de drets de tercers, per suposat. Contràriament a Andorra, malgrat que fa temps que es parla de digitalitzar el procediment, segueix depenent massa del criteri de persones cosa que, combinat amb la necessitat de fer intervenir varis departaments, ho allarga, si no hi ha problemes -que de vegades hi són , fins a nou o deu dies.
Tanmateix, per constituir una companyia al nostre país veí, com succeeix a Andorra, cal un compte bancari en constitució. Doncs bé, a qualsevol banc espanyol saben distingir entre aquesta necessitat inicial i el que ha de ser un procés de compliment normatiu a posteriori, quan la companyia necessiti iniciar la seva operativa i hagi de justificar-se de forma suficient i adequada. En aquest sentit, en un sol dia, compte obert per anar a constituir i en quatre dies escriptura signada i camí del Registre Mercantil. A Andorra probablement ni en 3 mesos, i soc generós, ho haguéssim aconseguit.
La següent pregunta que ens hauríem de fer seria si la implementació d’una empresa a Espanya ofereix menys garanties des del punt de vista de protecció de la jurisdicció d’eventuals irregularitats en l’operativa futura que no pas a Andorra. Sincerament crec que no. Hi ha múltiples mecanismes de control per implementar quan els negocis es posen en marxa, i no per això cal perllongar els tràmits inicials com succeeix a casa nostra. La conseqüència següent és la pèrdua de competitivitat com a jurisdicció i no serà perquè no necessitem un increment de les inversions al país, tant des de dins com des de fora.
Resulta evident que així no fem marca de país, sinó al contrari. Potser que comencem a adonar-nos què ha fallat els darrers anys en la captació d’inversió estrangera. De fet, si ens hem esforçat al màxim en conscienciar a la ciutadania de la necessitat d’una estratègia de marca Andorra per donar una visibilitat al país, que de moment és escassa, no és perquè un cop haguem captat l’atenció del turista, l’inversor o l’emprenedor, després arribi aquí i s’emporti una profunda decepció.
En el seu moment, amb l’ajut d’enquestes de població, en el marc de definició de la marca país, es va fixar com un dels set eixos identificats com a estratègics la proximitat de l’administració als ciutadans i com una oportunitat de futur l’agilitat administrativa, conscients que en aquest sentit quedava molt per a fer.
És cert que la configuració d’Andorra fa possible aquesta proximitat de l’administració, però de vegades aquest avantatge no troba continuïtat en el que hauria de ser un procés àgil en la gestió dels expedients que afecten a diferents departaments de la nostra Administració. El mateix cal dir de les entitats financeres i els seus processos de compliment normatiu, doncs lluny de facilitar i agilitzar, cada cop ho posen més difícil, per no dir impossible.
L’activitat econòmica del país és un dels motors que dota d’estabilitat la societat i assegura prosperitat a curt, mig i llarg termini. Si aquesta activitat s’encalla per una manca d’agilitat burocràtica de les nostres administracions o dels nostres bancs, la societat òbviament se’n ressenteix i també l’economia del país. Cal deixar enrere un excés d’intervencionisme valoratiu, superar la normativa desfasada i anacrònica, com la que afecta per exemple el comerç, i més enllà de la necessitat de més personal qualificat potser que abans reflexionem sobre la simplificació, l’automatització, la digitalització i l’objectivització dels tràmits, com abans explicàvem han fet d’altres països del nostre entorn.
Ara que tenim nous consellers generals i ministres, si us plau, que escoltin les queixes dels ciutadans que cada dia topen amb una absurda burocràcia administrativa i una normativa anacrònica que mereix una evolució, i es posin com a objectiu resoldre el col·lapse i alentiment quotidià que tan afecta a l’impuls econòmic del país. Cal, en definitiva que tothom s’adoni que, per a fer bo el treball i l’estratègia de la nova Marca Andorra, el país necessita convertir l’agilitat administrativa, entesa com una oportunitat, en una fortalesa efectiva i real, estandard d’aquesta nova Andorra en la que tots somiem!
