- Què volem, què necessitem i què ens podem permetre
ANDORRA PROFESSIONALS DE L’AUDIOVISUAL I LA IMATGE (APAI)
- Foto: NOE
Ja fa uns mesos que es va obrir el calaix de trons de reducció de plantilla de RTVA i la seva viabilitat econòmica i creiem que des de l’APAI (Andorra Professionals de l’Audiovisual i la Imatge), des de la nostra modesta parcel·la, hi havíem de dir alguna cosa, intentar aportar algun granet de sorra.
Primer de tot expressar la nostra solidaritat als treballadors de l’Ens, sobretot tenint en compte que alguns d’ells són socis d’aquesta petita organització. També volem aclarir que ser solidaris no vol dir necessàriament estar plenament d’acord amb els seus plantejaments.
Reiterem, tal com ja s’ha dit en ocasions anteriors, que s’està començant la casa per la teulada. Des de la seva creació, RTVA ha estat seguint un rumb erràtic i mai ha tingut un plantejament seriós de quin era el model televisiu i de programació a seguir. Ha valgut sempre omplir la graella com bonament es podia, i val a dir que força reeixidament en alguns programes en concret d’acord amb el pressupost i l’equip humà disponible. Però els èxits sempre han estat fets aïllats i no fruit d’uns criteris de producció i programació i, molt important, aquests èxits sempre han vingut de la mà dels treballadors de base i de les seves ganes de fer productes de qualitat, interessants per a l’espectador i lluitant moltes vegades contra la manca de recursos i altres contra els propis estaments directius de l’empresa.
La il·lusió no pot durar sempre i menys quan te la dinamiten des de dalt.
És la feina més important que ha de fer la nova direcció, una feina pendent de fa temps i que ja no pot esperar: pensar un model televisiu que sigui possible i realista, que segueixi un criteri establert, amb unes línies clares i que sigui viable i adequat al pressupost disponible.
Evidentment aquest model no serà del gust de tothom -això és impossible- però sí que s’ha de ser ferm amb la línia escollida. Sempre i quan, és clar, el model triat segueixi un criteri professional i contrastat. En aquest sentit volem dir que un «model» no és una declaració de bones intencions, és un projecte ben estudiat, ben planificat, amb una visió clara del què i del com.
D’altra banda hem de pensar que RTVA, molt al contrari de com s’ha cregut per part d’algun sector, no és una televisió local, és una televisió nacional. Que el seu àmbit de cobertura directa sigui d’uns 70.000 habitants és una qüestió de mercat, no d’entitat. No volem dir que sigui una qüestió menor, al contrari, afecta a la inversió en ràdio i televisió disponible per capita i és cabdal, però no ens evita el «problema» que es tracti d’una ràdio i televisió nacional.
I diem «problema» perquè efectivament RTVA ha (hauria) de respondre a unes expectatives força més altes de les què ha de fer front una emissora local.
Pensem que sobretot hi manca un anàlisi de l’estructura i de la gestió que s’ha fet de l’Ens aquests darrers anys. Falta valorar el producte fet, el seu volum en quantitat i -sobretot- qualitat, respecte la plantilla i els recursos disponibles. Valorar i comparar la situació de RTVA respecte altres emissores del mateix nivell, el seu grau de professionalitat, la seva adequació tècnica, la seva imatge, l’aprofitament dels recursos.
De fet aquest anàlisi ja es va fer fa uns anys i de forma seriosa, i les seves conclusions segur que poden ser útils per a l’aplicació futura. Però l’informe deu dormir el son dels justos.
Potser (i subratllem el potser) veuríem que fins hi tot amb menys es pot fer més. Que el tracte i la il·lusió que es pot infondre a una plantilla té una repercussió directa amb la productivitat, que cal generar projectes engrescadors i amb projecció de futur, que és necessari revaloritzar el coneixement adquirit (el tant repetit know-how) que tan marginat ha estat, que cal invertir tècnicament en funció a unes necessitats de producció, que cal pensar en l’espectador i en el ciutadà, què també compta -o hauria- i no només en la classe política.
Quina ràdio i televisió volem i quants diners tenim per a fer-la. Aquesta és la pregunta clau… però fins i tot podem ser més agosarats i pensar si la ràdio i televisió que ens podem permetre val la pena, o quines altres vies de gestió es poden posar sobre la taula. S’ha de ser valent en les preguntes… i potser també en les respostes. Com algú bé diu: «mai por».
Després podrem pensar si falta gent o en sobra i quin és el perfil que hi entra, però ens sembla absurd plantejar una reducció de plantilla si no sabem què haurem de fer.
Caldria doncs mirar de fer les coses el millor possible, ja que si no ho fem ens podem trobar amb una RTVA amb menys despesa, sí, però amb una pèrdua de valor afegit, d’utilitat i d’interès encara més gran que l’estalvi purament comptable.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
