El TC entén que no hi ha motius referents a cap infracció de la Carta Magna per estimar el recurs d’empara

El Tribunal Constitucional ha rebutjat el recurs d’empara presentat per l’exconseller delegat de BPA, Joan Pau Miquel, que volia recuperar els 554.008 euros que havia pagat a la CASS per les cotitzacions no declarades de la societat panamenya Landstreet. El TC considera que no li correspon interpretar l’aplicació de la llei feta pels altres tribunals, sinó només jutjar si en efectuar les operacions processals habituals es va infringir d’alguna manera els articles de la Constitució. Un fet que, a parer del TC no va tenir lloc, de manera que ha desestimat el recurs d’empara de Miquel, avalant la sentència del Superior. 

Miquel va pagar aquesta quantitat de diners a la parapública arran d’una querella interposada per la CASS a través d’un xec que va efectuar des de la presó un cop ja estava privat de llibertat. Després, va formular una demanda reclamant la quantitat a BPA entenen que era l’entitat bancària la que s’havia de fer responsable del cost de les cotitzacions dels empleats i directius del banc durant el període comprès entre 2007 a 2014. 

Les respostes judicials

La Batllia li va donar inicialment la raó a Miquel però el TS va fallar a favor de BPA en segona instància

En data 30 de novembre de l’any passat, el Tribunal de Batlles va dictar sentència a favor de Miquel i, per tant, afirmant que BPA havia de tornar aquest més de mig milió a l’exconseller delegat del banc. BPA, però, va recórrer la decisió i el maig d’aquest any el Tribunal Superior va dictar sentència revocant la decisió presa en primera instància i, per tant, desestimant la demanda de reclamació de Miquel. Posteriorment, l’exbancari va presentar un incident de nul·litat d’actuacions en entendre que s’havia vulnerat el seu dret a la jurisdicció, reconegut per la Constitució. El juliol, el Superior desestimava la pretensió d’anul·lació de la sentència. Finalment, el 14 de setembre, Miquel interposa un recurs d’empara contra les resolucions del Tribunal Superior per una presumpta vulneració del dret a la jurisdicció en els seus vessants dels drets a un procés degut, a la defensa i a obtenir una decisió fonamentada en Dret. 

Les proves «innecessàries»

En la sentència del TC es fa un repàs dels fets i de les argumentacions presentades per ambdues parts. En aquest sentit, es recorda que Miquel va presentar en primera instància una sèrie de documents com a proves per demostrar l’obligació del banc de fer-se càrrec de les cotitzacions que van ser declarades impertinents per innecessàries per part de la Batllia. Malgrat això, la Batllia va estimar la demanda i va considerar que l’enriquiment de BPA pel fet que el recurrent havia fet un pagament que corresponia a l’entiat bancària era «injust». 

Aquesta inadmissió de les proves va ser objecte de protesta per part de la representació legal de Miquel en primera instància però no en segona. Un fet que el TC defineix com a «comprensible» tenint en compte que la resolució inicial havia estat a favor del recurrent. En tot cas, però, deixa clar que això no suposa «una vulneració del dret a la jurisdicció que pugui donar lloc a l’empara constitucional». 

Cotitzacions de «primes»

L’exconseller delegat explicava en la seva demanda inicial que les cotitzacions dels pagaments que s’havien fet en concepte de primes a alguns dels treballadors de l’entitat no s’havien costejat a la CASS per «un descuit» però que, en qualsevol cas, era responsabilitat del banc fer-hi front. Per tant, entenia que el fet que les hagués pagat ell a títol personal un cop ja havia estat destituït del càrrec havia beneficiat econòmicament a BPA. El TS, però, considerava que aquestes remuneracions s’havien fet «fora del canal de pagament de salaris i primes i, per tant, amb desconeixement del departament de recursos humans del banc». En aquesta línia conclou que «si no consta cap acord de BPA per pagar sumes a través d’un sistema paral·lel i si no consta que es tracti de retribucions o primes que havien de ser cotitzades, no es pot concloure que l’empresa s’ha vist beneficiada per la regularització efectuada del recurrent vuit anys més tard d’allò que només ell sabia que calia fer (i que no es va fer per ‘descuit’), però això no determina que BPA havia de fer-ho obligatòriament».