ANDORRA LA VELLA
Quan demà a la nit comenci al Fornebu Arena d’Oslo la primera semifinal de la 55a edició d’Eurovisió, no hi haurà cap representant andorrà mossegant-se les ungles i esperant torn per saltar a l’escenari. Per primera vegada des del 2004, quan Marta Roure hi va cantar aquell històric Jugarem a estimar-nos, Andorra Televisió (ATV) no participarà al festival. Un cop baix que Susanne Georgi, la nostra última eurovisiva, encara no ha acabat de pair i que espera –vanament– que sigui només una absència transitòria. La imminent maternitat li ajudarà a superar el tràngol.
–¿Hi hauríem de ser, demà, a Oslo?
–Sens dubte. La promoció que implica el sol fet de ser-hi presents, la repercussió mediàtica d’Eurovisió no la té cap campanya publicitària. Per això crec que no és només una llàstima, sinó una falta de visió estratègica, turística i comercial. D’altra banda, i amb totes les nostres limitacions, la nostra participació a Eurovisió ha sigut sempre ben digna. Una altra cosa és passar a la final, una empresa francament complicada. Però això ja ho sabem abans d’anar-hi.
–Doncs vostè va vendre hiperoptimisme, fins al punt que molts es van creure de debò que amb La teva decisió ho aconseguiríem.
–Si decideixes concursar, hi has d’anar amb totes les de la llei. Si no creus que puguis guanyar, millor et quedes a casa.
–¿Hem de tornar a Eurovisió? ¿Creu que hi tornarem?
–Li he donat moltes voltes, a veure què podem fer per reenganxar-nos- hi. Hem pensat a recollir firmes, a buscar patrocinador… Crec que és injust carregar-li tota la responsabilitat a ATV. Eurovisió, insisteixo, s’ha d’entendre com un projecte de país, com un aparador per a la promoció exterior d’Andorra. Veient-ho així, hi ha molts altres actors que s’hi podrien implicar, començant pel mateix Govern.
–¿Ha parlat amb la nova direcció d’ATV sobre el futur d’Eurovisió?
–Ho tinc pendent, però és clar, ara la prioritat és l’embaràs. Però n’hem parlat amb altres artistes del país i estem d’acord que hem de fer soroll perquè no es mori l’efervescència que es movia entorn del festival –i del procés de selecció del tema i del cantant. Crec que des d’ATV hi estarien interessats, perquè és una experiència única per a tots els professionals que hi participen. Però entenc perfectament que si el pressupost és justíssim, el que no poden fer és acomiadar gent per anar al festival. Els diners han de sortir d’una altra butxaca.
–El cert és que el personal s’ha desentès absolutament del festival.
–És natural, perquè o bé ets una superfan d’Eurovisió, com jo mateixa, o bé el segueixes perquè hi participa algú del teu país.
–¿Quins són els seus favorits, aquesta edició?
–En tinc tres de claríssims: Espanya, amb l’Algo pequeñito de Daniel Diges, un tema preciós i que se surt absolutament del que s’acostuma a sentir al festival; Dinamarca, amb
A moment like this, i no ho dic perquè jo sigui danesa sinó perquè crec que té possibilitats per primera vegada en molts anys; i Noruega, que sospito que tornarà a guanyar amb My heart is yours, una balada enorme. A més, canta a casa, així que tindrà molts punts gratis.
–¿Tindrà una mica d’enveja, dimarts, quan vegi els seus col.legues saltar a l’escenari?
–I tant, que sí. He de dir que des de fa un mes, quan Eurovisió va entrar a la recta final, que em van fent entrevistes. Els fans no m’han oblidat. Però és evident que no és el mateix que si estàs a l’ull de l’huracà. D’altra banda, aquest últim any han passat moltes coses a la meva vida i les prioritats han canviat… Però sí: pagaria per tornar-hi.
–¿Que s’hi veu, una altra vegada?
–Potser no com a cantant, però sí com a compositora. Segur que, com havíem fet altres anys, amb la meva germana Pernilla hi tornarem a enviar temes, per si sona la campana.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
