Szabo, ahir a la sessió de la tarda al Modern, a punt d'entrar a Cantando bajo la lluvia. Foto: MÀXIMUS

Vet aquí Elisabeth Szabo (Oroszakany, Hongria, 1946), la històrica taquillera dels cines Modern: vint-i-dos anys dispensant entrades, primer al Principat i els últims temps als mateixos Modern. Les ha vist de tots colors, des d'una encara emergent Penélope Cruz a qui ella va ser l'única de la cua que va reconèixer, ara fa dos decennis, fins a l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod Rovira, un assidu –diu– dels cines de la capital. Szabo és, després del projectista Ramon Villaró, el degà dels treballadors del multisala. Un pou d'anècdotes –¡li van arribar a demanar matrimoni a la taquilla!– i una cinèfila contumaç que avui no faltarà a l'última sessió: Pretty woman.

–¿Quantes pel·lícules calcula que ha vist en aquests 22 anys de servei?

–No me'n perdia ni una. A una mitjana de tres a la setmana, calculi.

–Me'n surten més de 3.000. ¿I no se li ha indigestat mai, tant de cine?

–A les vacances, que passo a la ciutat on viuen les meves filles, Vargesztes, prop de Budapest, canvio el cine pel teatre. Sóc capaç d'empassar-me una desena d'obres en quinze dies.

–¿La seva pel·lícula preferida?

–Titanic. L'he vist 22 vegades.

–Veig que és de gustos més aviat romàntics, vostè.

–M'ha descobert. No voldria descuidar-me de Pretty Woman i Forrest Gump, que també em va agradar molt. I avui aprofitaré per veure Ghost, que ves per on em vaig perdre quan la van estrenar. I ja que hi sóc, dos clàssics com Cantando bajo la lluvia i Doctor Zhivago.

–Villaró recorda que al 1973 Jesucristo Superstar va aguantar sis mesos, sis, en cartellera. ¿Quin ha sigut el gran blockbuster de la seva època?

–La saga Harry Potter, tot i que les últimes entregues la cosa ja ha anat una mica de baixa, m‘imagino que per la competència d'Illa Carlemany.

–Una bona taquillera ha de ser...

–Primer de tot, t'ha d'agradar el cine. I cal també una certa mà esquerra amb el públic. Amb el temps, acabes coneixent els gustos dels habituals: sabia quina pel·lícula venien a veure abans que me la demanessin.

–I amb els xavals amb ganes de gresca, ¿com s'ho feia per tenir-los a ratlla?

–Fàcil: em guardava un grapat de monedes de cèntim i de dos cèntims, i al que es portava malament li tornava el canvi en cèntims. Així aprenien a comportar-se a la cua. El que no ho feia, sabia que marxaria a casa carregat de ferro.

–Cares famoses també n'haurà vist passar unes quantes.

–I tant que sí: deu fer cosa de vint anys, un dia vaig veure a la cua... ¡Penélope Cruz! Ningú no l'havia reconegut, perquè tot just començava. Vaig sortir de la taquilla a saludar-la, i li va fer molta il·lusió que la conegués. Un altre que ha vingut més d'una vegada és Carod Rovira. Deu ser especialment cinèfil.

–¿I quines pel·lícules li agraden a l'exvicepresident de la Generalitat?

–¡Ep! Les taquilleres també tenim secret professional.

–Amb sinceritat, ¿s'esperava que els Modern acabarien tancant la paradeta?

–No m'ho esperava i també a mi em va agafar pers sorpresa, però els últims temps ja es veia que anava de capa caiguda i que calia fer alguna cosa. Però d'aquí a tancar...

–L'arribada de competència, ¿va ser el cop de gràcia a un negoci que ja estava tocat?

–La veritat és que es va notar. La joventut hi té molta tirada, perquè s'hi pot passejar, mirar botigues, passar-hi la tarda. Però també he de dir que l'espectador de mitjana edat cap amunt s'ha mantingut fidel als Modern. Hi ha un cert consens que les butaques eren més còmodes, i que havia conservat com un regust dels cines d'abans.

–¿La cosa més estranya que li ha passat mai a la taquilla?

–Una vegada va venir un home, se'm va plantar al davant i em diu: «Vostè m'agrada molt. ¿No es voldria pas casar amb mi?»

–Si va dir que sí, ¡quin final més de cine!

–Ni parlar-ne. Li vaig contestar que de moment no tenia intenció de casar-me. El més curiós és que encara ens creuem pel carrer, de tant en tant, i ens saludem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.