ANDORRA LA VELLA
- Cortés va presentar ahir Sara. La dona sense atributs a La Fada Ignorant Foto: TONY LARA
La novel·la eròtica porta anys lamentablement reclosa als llimbs de la literatura de gènere. La flama que van encendre als 70 i 80 obres magnes com Els quaderns d’en Marc, estimulants aventures col·lectives com Ofèlia Dracs i títols fundacionals com Amorrada al piló, la mantenen avui activa iniciatives heroiques com ho és el premi de literatura eròtica la Vall d’Albaida, a València. El guanyador del 2009, Carles Cortés (Alcoi, 1968) va desfilar ahir per la Fada Ignorant amb el seu últim fill als braços: es titula Sara. La dona sense atributs, i planteja –atenció– la magnètica, tortuosa i finalment destructiva relació que mantenen una dona de 50 anys i el prostitut de 25 a qui coneix a través de la secció de contactes d’un diari. El relat està escrit sota l’advocació de Robert Musil –i del seu Home sense atributs– i d’Edith Piaf, que hi aporta la banda sonora. Així que a ningú no li estranyarà que un dels escenaris per on la parella passegi la seva passió sigui el local de copes obert a Alacant pel fill de Marcel Cerdan, l’últim amant de la Môme.
–Si definim La dona sense atributs com una novel·la de gènere, ¿s’enfada?
–No he escrit una novel·la eròtica. L’erotisme és el ganxo per atrapar el lector, però el que m’interessa realment no és el repertori de pràctiques sexuals dels protagonistes sinó traçar-ne el retrat psicològic. Per això cal que portin fins a les últimes conseqüències una relació que comença sent de passió i que acaba fregant la perversió. O caient-hi.
–Presenti’ns els seus dos amants.
–Sara és una dona de mitjana edat, professional d’una certa posició, que ha controlat sempre la seva vida –o s’ho pensa– i que un dia ho deixa tot per viure de rendes, mentre tradueix precisament la novel·la de Musil. I és en aquesta situació com contacta amb Ismael, un xaval ben plantat que es prostitueix per pagar la carrera universitària. Als inicis, es tracta d’una relació estrictament comercial. A poc a poc entren en una espiral de dependència que deriva en jocs d’extrema perversió on ella assumeix el paper de víctima.
–Violència, sadisme, submissió… ¿entren dintre el repertori sexual dels protagonistes?
–La novel·la té –és veritat– passatges d’una violència extrema que poden ferir la sensibilitat del lector. Per això l’insto a acabar-la encara que tingui temptacions de deixar-la a mitges. És tracta en certa manera d’una provocació per fer-lo reaccionar. El que he intentat és descriure les incoherències, les debilitats i els dubtes d’una dona que perd el control de la seva vida però que al final és capaç de trobar forces per reconduir-la.
–Que ningú, doncs, no s’esperi una novel·la d’aquelles per llegir amb una sola mà…
–Ho és en el seu primer terç. La resta és com un cop de puny a l’estòmac del lector. Ismael es revela com un canalla, un desequilibrat, i crec que queda clar que en cap cas es justifica el seu masclisme. Al contrari: el que pretenc és advertir aqueta generació d’entre 50 i 60 anys que va lluitar per la democràcia i pels drets polítics i civils però que sovint pateix les contradiccions d’una educació profundament repressiva. Amb Sara intento desvelar aquestes fal·làcies, dir a les dones de la seva generació que estiguin alerta que no els passi com a ella, que es pensava que ho tenia tot sota control. I no era en absolut així.
–Si el posem en la tradició d’Els quaderns d’En Marc, ¿s’hi sentirà còmode?
–Afortunadament, els escriptors de la meva generació ens hem trobat una literatura on cultivar la novel·la de gènere és un fet absolutament normal. Com a lector m’hi vaig iniciar amb Ofèlia Dracs i Maria Jaén, però potser m’identifico més amb autors com Henry Miller i Anaïs Nin, aquesta literatura psicològica amb tints eròtics que porta la passió fins a extrems brutals, sense tabús ni complexos. Els Tròpics de Miller i els Diaris de Nin, que convindria recuperar.
–¿I més cap aquí?
–Elfriede Jelinek, la Nobel sorpresa del 2004, que cultiva una literatura no explícitament eròtica però on les relacions tortuoses, que freguen el sadomassoquisme, són perfectament possibles. Recordin La pianista, que va tenir una cèlebre versió cinematogràfica, en què una professora de piano tenia una relació destructiva amb un seu alumne. Hi ha ecos inconcients de La pianista a La dona sense atributs.
–Després d’uns anys d’abundància –massa i tot– l’eròtic sembla avui un gènere en hivernació. ¿Per què?
–No hi estic completament d’acord. Com a jura de l’última edició del premi la Vall d’Albaiuda, m’he trobat aquest any amb la sorpresa que s’escriu molta novel·la eròtica en català. Però molta. Algunes cauen en els tòpics més previsibles –és veritat– i perden tot l’interès a partir del segon o tercer capítol. Però és que això passa amb tota la novel·la de gènere. I n’hi ha també d’indubtable ambició artística, on l’erotisme és un element important però no pas l’únic .
–¿Cal que una novel·la eròtica tingui coartada –psicològica, en el cas de La dona sense atributs? ¿No hi cap un erotisme purament festiu?
–La novel·la eròtica, com tota la de gènere, es pot entendre de moltes maneres. Tres anys enrere vam pulicar amb Isabel-Clara Simó, Julià de Jòdar i Sebastià Alzamora Directe al gra, un recull de relats que només aspiraven a entretenir. Quan em vaig posar a escriure La dona sense atributs, em vaig adonar que, amb els estereotips de la literatura de gènere, és molt difícil conservar l’atenció del lector –¡i la de l’autor!– al llarg de les 200 pàgines. Per això crec que una novel·la eròtica ha de tenir altres ganxos, que poden ser el terror, la ciència ficció, el misteri o, com és el cas de Sara, l’estudi psicològics.
–En el seu vessant acadèmic s’ha interessat especialment per Mercè Rodoreda. ¿Creu que a ella li agradaria, La dona sense atributs?
–Òbviament, a la Rodoreda de La plaça del diamant i de Mirall trencat, no. Però la Rodoreda més simbolista, la de Quanta, quanta guerra i la de La mort i la primavera, potser sí que tingui algun punt de contacte amb la meva Sara… En qualsevol cas, em sento molt més pròxim, literàriament, de les Històries perverses, Perfils cruels i T’imagines la vida sense ell? d’Isbael-Clara Simó, on planteja una visió essencialment cruel de les relacions de parella.
–Per acabar: cada capítol de la novel·la manlleva el títol d’una cançó de la Piaf. Ens ho expliqui, sisplau.
–Les seves cançons, la seva manera de cantar i fis i tot la seva biografia em van donar el to i el ritme que buscava: ¡una dona d’edat madura que ho llença tot per la borda! Crec que els títols poden orientar el lector. I per sobre de totes, La vie en rose, aquest tema emblemàtic d’una dona que, sent molt, però molt generosos, podem dir que va tenir una vida més aviat grisa…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
