Les generacions joves cada vegada van menys al cinema. Així ho van destacar dos joves residents al país, la Cristina i el Raúl. La Cristina va explicar que «en els últims anys hauré anat cinc vegades, i han sigut la majoria durant aquest últim any que fa que visc a Andorra». En el cas del Raúl, que és més aficionat i va al cinema més vegades a l’any, també va remarcar que cada vegada hi va menys: «L’última vegada que hi vaig anar va ser a mirar Napoleó a l’últim trimestre de l’any passat, tot i que no em va agradar gaire».
I és que els dos testimonis van remarcar que cada vegada hi ha més decadència al cinema: «Miro la cartellera perquè tinc ganes d’anar-hi i no em crida cap film l’atenció», explicava la Cristina. El Raúl per la seva banda, també té aquesta sensació: «Estem davant d’un escenari bastant crític de la indústria cinematogràfica en què es veu que aquesta no es troba a si mateixa». En aquest sentit, els dos testimonis estan d’acord amb el fet que l’auge de les plataformes digitals ha pogut ser una possible causa d’aquest davallament: «Que hi hagi plataformes digitals ha fet que vagi menys al cine, i que hi anem tots, ja que només vaig a les sales si la pel·lícula em crida moltíssim l’atenció», explicava la Cristina.
El Raúl, en canvi, és la típica persona que intenta anar més al cinema, no només quan li crida un títol l’atenció: «Gaudeixo molt anar al cinema, és una activitat que de veritat m’agrada molt, no només quan hi ha una pel·lícula que crec que m’agradarà molt», i va afegir que «tot i això, hi ha títols que de veritat crec que m’agradaran molt i a aquest segur que no me’ls perdo». En aquest sentit, el guionista cinematogràfic, Alex Montero, va remarcar els dos tipus de perfil: per una banda, les persones que van al cinema habitualment i les altres, comentades anteriorment, només per veure grans títols.
I és que aquests títols, va comentar Montero, últimament estan molt relacionats amb la nostàlgia: «Hi ha alguna cosa que ens fa recordar a la nostra infància o la nostra adolescència, tot i que no sigui el film de l’any. L’any passat van ser Barbie, La Sirenita, o Los Juegos del Hambre. Balada de pájaros cantores y serpientes, que són històries que la generació millennial i la generació Z va viure amb molta intensitat». A més, Montero va afegir que «inclús hi ha una sensació de pressió social, ja que tots els teus coneguts estan anant a veure aquella pel·lícula, que fa que també hi vulguis anar». I és que per això el guionista va remarcar que últimament es fan aquestes repeticions de pel·lícules molt conegudes, o spin off de sagues que van ser famoses fa anys. És per això que sagues com El senyor dels anells, Harry Potter o qualsevol estrena de l’univers de Marvel són de les pel·lícules més taquilleres.
La Cristina és una fan d’aquest univers, i va explicar que quan va al cinema a veure una estrena sent que es respira un ambient màgic: «És increïble com reacciona tothom, com crida i com s’emociona», va incidir la testimoni. El guionista, per altra banda, va argumentar que «els fans de Marvel són aquells que tot director voldria tenir per la seva lleialtat».
Àmbit hispanoparlant / Montero, d’altra banda, va remarcar que tot i que li agraden les pel·lícules espanyoles, no és gran consumidor d’aquestes, per això les veu per plataformes i no va al cinema. I és que el guionista va assenyalar que a Espanya «es fa un tipus de cinema molt concret, molt comercial que serveix perquè la gent s’evadeixi de la realitat».
