- L’Associació de Dissenyadors reuneix a ‘Clàssics i moderns’ un centenar d’icones de l’interiorisme del segle XX
- Hi conviuen peces de Gaudí, Van der Rohe, Le Corbusier i Dalí amb les últimes tendències
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Unes cuantes icones de l’interiorisme que reuneix l’Associació de dissenyadors. Foto: TONY LARA
La història del disseny del segle XX, resumida en un centenar de cadires. Aquesta és l’estupenda, insòlita proposta de Clàssics moderns, un exhaustiu recorregut per les icones de l’interiorisme de l’últim segle a partir d’aquest humil element del mobiliari domèstic. No se la perdin: fins al 28 de maig al centre d’Art d’Escaldes, en una oportunitat única i, per descomptat, mai abans vista en aquest racó de món, de viatjar des del modernisme de Gaudí, el racionalisme de Le Corbusier i el surrealisme de Dalí fins a les últimes patums del disseny encarnades en Philippe Starck i Òscar Tusquets. I tot, per cortesia de l’Associació de Dissenyadors i, sobretot, Gaspar Saludes, que ha cedit per a l’ocasió la seva monumental col·lecció particular i que exerceix de comissari de l’exposició. Atenció, perquè al costat de peces de museu indiscutibles –la Lounge Chair el matrimoni Earne (1956)– hi trobarem cadires on és difícil no haver-s’hi assegut en alguna ocasió més o menys memorable: és el cas de la Bombo (1999), un altre megaclàssic del disseny contemporani que porta la firma de l’italià Stefano Giovanonni i que amb les seves formes ovalades s’ha convertit en paisatge obligat de bars, terrasses i restaurants d’aquest començament de segle.
Però anem a pams i comencem pel començament, que en qüestió de cadires és exactament la 214 –així es diu– de Michael Thonet, la mare de totes les cadires que es fan i es desfan, amb el seu característic corbat de fusta massissa convertit avui en megaclàssic de l’Univers Cadira. Si se la miren bé, no té (aparentment) res d’especial: quatre potes, seient i respatller. Però data, atenció, del 1859, i no només marca el naixement del moble modern –va ser el primer disseny a produir-se en sèrie– sinó que un segle i mig després encara es comercialitza. Constitueix, ras i curt, el producte industrial de més èxit de la història del disseny. Si la 214 és l’Eva de la cadira contemporània, l’última rebesnéta –present és clar a Clàssics i moderns– és la Basel de Jasper Morrison (2008), reinterpretació minimal·lista del disseny de Thonet. Encara més moderna és la Masters d’Starck i Quitllet (2010), homenatge exlícit a tres monstres del disseny del segle XX: Saarien, Jacobsen i els Earnes. Tots tres, profusament representats a l’exposició, naturalment.
De Gaudí al ye-yé i Dalí
Entre Thonet i Starck a un autèntic festival de colors, volums, formes i materials que donen una visió molt aproximada de l’evolució de dels processos creatius i industrials aplicats al moble domèstic al llarg de l’últim segle. Difícil escollir entre aquest centenar de cadires convertides en icones del disseny universal. Però fins i tot aquí hi ha fites: la primera de totes –Thonet a banda– és la Cesca de Marcel Breuer (1928). La reconeixeran pels seus tubs d’acer cromat, autèntica dèria de l’hongarès Breuer. Res de l’altre món, diran. Avui, potser no. A l’època, una autèntica revolució. Com ho va ser el 1957 la Tulip d’Eero Saarinen, la primera amb una sola pota –ni quatre, com la Thonet, ni tampoc amb tres, com la celebèrrima Ant de Jacobsen. També s’ha convertit en una icona pop la Ball d’Eero Aarnio (1966), aquesta mena d’ou semiesfèric que remet a la millor ciència ficció dels anys 60. Per al gabinet de curiositats en absolut menors queden algunes de les insòlites peces que completen Clàssics i moderns: no es perdin el banc Calvet (1902) dissenyat per Gaudí; ni la cadira Barcelona, que Mies van der Rohe va presentar al pavelló alemany de l’exposició internacional del 1928. Més patums: la Chaise Longue LC4 de Le Corbusier, d’aquest mateix 1928.
Els 60 van ser anys especialment prolífics i molt ben representats al CAEE: hi ha la Butaca Up5 de Gaetano Pesce (1969), metàfora de la submissió femenina; la Poltrona Joe (1970), de Paolo Lomazzi, un guant de beisbol gegant en honor de Joe di Maggio; i el Pratone de Rosso, Derossi i Ceretti (1968), un pa de gespa amb tiges també gegantines de PVC i, per cert, l’ÚNICA cadira de Clàssics i moderns on és permès de seure. No hi podia faltar el nostre Frank Gehry, amb la seva Wiggle Side (1972), cadira manifest totalment fabricada en cartró; la 657 Pollock Executive (1960), de Charles Pollock, la cadira amb rodetes més venuda de la història, i la Gaulino, d’Òscar Tusquets (1987), fita del disseny espanyol. Però el que està cridat a causar furor és el Sofà Dalí Lips, particular homenatge del pintor català a Mae West (1972): l’original és al Teatre-Museu de Figueres; la del CAEE és una rèplica. És una temptació, ja ho sé. Però prohibit seure-hi.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
