El setembre de 1936 dos infants es trobaven, per casualitat, al poble aragonès de Santa Eulalia del Gállego. La nena, d’uns 10 anys, nascuda a Barcelona, passava uns dies de vacances al poble d’origen de la família. Al nen, d’uns set anys, l’havien enviat al poble per intentar guarir una malaltia pulmonar amb el clima sec.
La nena «va veure en primera persona com s’emportaven el tiet de casa de la padrina i més tard, com el pujaven al camió per anar a afusellar-lo». Una altra casualitat va voler que dècades més tard aquella nena, la Conxita, es convertís en la sogra del periodista i escriptor Robert Pastor (València, 1945), o com ell prefereix anomenar-la: «mare sobrevinguda». Amb ella van compartir llargues converses sobre aquesta i altres vivències que desemboquen, avui, en la presentació de la nova novel·la històrica de Pastor, Ossos i cendres a la Llacuna, després d’un curós procés de documentació històric de quatre anys, sense comptar les converses de tota una vida amb la Conxita. Pastor compareix avui acompanyat de l’historiador Claude Benet, escriptor del pròleg, i de l’editor de Límits, Marc Miró, per als qui Pastor nomé té paraules de reconeixement.
L’altre nen
Però si tornem a Santa Eulàlia del Gállego i al setembre del 1936, trobem aquell altre nen al poble, el cosí de la Conxita i un altre punt d’inici fonamental per a Ossos i cendres, ja que també va ser testimoni d’una altra detenció que acabaria en afusellament i està relacionat amb els dos personatges centrals, els Jordán de casa Bruno i els Buenaluque, que van fugir d’Espanya per arribar a França, passant per Andorra amb més o menys fortuna.
De fet, els personatges, els de ficció i els reals, s’instal·laran, també per casualitat a l’Hostal Palanques de la Massana durant el seu camí amb destí a França. Els propietaris els van conèixer «a la Seu d’Urgell, on van estar treballant en diferents mercats mentre vivien a Organyà» fins que van tenir l’ocasió de passar a Andorra amb l’esperança d’arribar a França i a on, mentrestant, «van treballar en la collita del tabac». Resulta que, en tota aquesta història, l’oportunitat els va arribar a l’hora de fer la verema a França. «Els propietaris del Palanques i un mossèn que sense ser precís amb la història he anomenat Ramon, per raons òbvies, van intercedir perquè el general Boulard emetés un salconduit perquè els deixessin passar», recorda Pastor.
Una sola guerra
Però com bé recorda Benet, convé parlar de la Guerra Civil espanyola com un pròleg a la Segona Guerra Mundial i no com un llibre a part. I els malaguanyats que fugien de Franco van topar amb la França ocupada.
«Un d’ells es va quedar a França, es va casar i va tenir un fill, a l’altre, en canvi, el va aturar la Gestapo i va acabar, com molts altres republicans espanyols, a Mauthausen i com la majoria dels que hi van entrar: cremat i fet cendres», indica l’escriptor. I afegeix: «D’aquest hi ha tanta informació com vulguis», en referència a l’escrupolós i macabre registre d’entrada i sortida dels camps de concentració nazis i en contraposició a la recerca que ha dut a terme tant a Espanya com a Andorra.
Ossos i cendres
De fet, són aquestes les cendres a les quals fa referència el títol de la novel·la. Els ossos, en canvi, als quals es refereix segueixen a Santa Eulalia de Gállego, per a la qual, els descendents van trobar un reconeixement de germanor.
«Els afusellats estaven en una fossa comuna al peu de la pedrera del poble, on hi va haver voladures i van caure blocs de pedra a sobre, no era possible identificar-los i en lloc de recórrer a tècniques de laboratori, els familiars van arribar a una entesa per recuperar les restes i portar-les a un joc de repòs conjunt al cementiri del poble», comenta l’escriptor.
Els diàlegs
Són els personatges protagonistes de la història que ens acompanyen a través d’ella en un ordre bastant cronològic i amb la presència d’un narrador en tercera persona, que explica els fets des de fora: «Hi ha vivències tan colpidores, com la del camp de concentració que no cal posar detalls ni fer reviure amb paraules en primera persona què hi va passar», reflexiona Pastor sobre allò de a buen entendedor…
Però per a aproximar-nos més a la naturalesa dels personatges, l’escriptor ha jugat amb la riquesa dels registres lingüístics i, també, amb el multilingüisme.
Així, per exemple, els nens nascuts a Barcelona «parlen en català, perquè em va semblar que era el més natural i perquè així ho feien en la vida real; els Guàrdies Civils parlen en espanyol, i al llibre, també, com també ho fa el cuñadísimo de Franco, Serrano Súñer, qui també hi apareix», detalla pastor. I és clar, quan els fugitius han de passar a França apareix el francès «tan rudimentari i pobre com pugui ser el d’uns pagesos que venien de l’Aragó però també una mica més acurat, sense arribar a ser literari, per part de la família, també pagesa, però una mica més benestant i propietària de terres, que els acull a Tolosa per fer la verema».
És la primera vegada que el prolífic escriptor s’atreveix a barrejar idiomes dins d’un mateix relat però no li dona massa importància i fa pensar que va ser precisament així com va fluir.
Ara, Pastor, es troba en el que considera l’útlim estadi d’aquests quatre anys que han servit per fer realitat Ossos i cendres: «El de la presentació i promoció, això que estem fent ara mateix els dos mentre li parlo», diu amb un somriure, mentre espera que l’impremta acabi d’enllestir els exemplars a temps per a Sant Jordi.
