- Els Petits Cantors arrenquen la temporada el 17 de maig a la catedral de la Seu i amb el ?Rèquiem’ de Mozart
- Al juliol, tradicional gira d’estiu, aquest any per Alemanya i el nord de França, que culminarà a la trobada internacional de París
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Metayer dirigeix un assaig dels Petits Cantors a l’església del Fener, quarter general de la formació Foto: TONY LARA
Tornen els Petits Cantors. Ara ja només d’Andorra i sense aquell subversiu, provocador apel·latiu de Lliures que durant els últims quatre anys va enllustrar la marca blanca de l’antic Cor Nacional. Ho faran de seguida, el 17 de maig a la catedral de la Seu i en al tradicional concert que dóna el tret de sortida de la temporada. Si és que amb quatre vegades n’hi ha prou per parlar pròpiament de tradició. Però aquesta és una altra qüestió, i nosaltres no hem vingut aquí a dirimir qüestions semàntiques sinó a parlar del futur immediat del cor en aquest any de la refundació, el primer després del Lliures (¿dLl?).
Vagi per endavant que els nous Petits Cantors s’assemblen com un ou a un altre ou als vells Lliures, de seguida ho veuran, i que aquells Lliures –com el lector recordarà– eren una continuació del desaparegut Cor Nacional. Clavats en tot, excepte en el nom. Hi tornarem d’aquí a unes línies, però diguem d’una vegada que per a la reentrada oficial –tot i que al Nadal ja es van estrenar a Sant Esteve amb la nova denominació– Metayer ha triat una peça de caça major: el Rèquiem de Mozart, un clàssic d’aquestes dates i una obra amb què, tot i que forma part del gran repertori coral, els Petits Cantors no s’havien atrevit fins ara. És clar que després de la Missa de la Coronació, que van cantar el 2011 a la Seu, i de la Missa Credo de l’any passat –totes dues del compositor austríac– per no parlar del Rèquiem de Fauré de fa dos anys, semblava cantat que li havia arribat el torn al Rèquiem d’Amadeus.
Doncs així és. Un repte que els Petits Cantors no afrontaran sols: els acompanyaran el Cor de Cambra i el Cor Transfronterer de la Cerdanya –en total, més d’un centenar de veus– amb l’orquestra Adagio, dirigida per Jordi Albelda. Els papers solistes seran per a la soprano aleanya Ulrike van Cotthem, la mezzo francesa Agnès de Butler, el tenor francès Jean Noel Cabrol, i el baix Guillem Forné: «No és una obra tan complexa com el Magnificat de Bach, per posar un exemple, i a més, és molt coneguda, cosa que juga a favor nostre; però Mozart enganya: sobre el paper sembla fàcil, però quan t’hi poses no ho és en absolut», adverteix Metayer. Coneguda, i un dels moments culminants d’Amadeus, la peli de Milos Forman que ara fa tres decennis va convertir Mozart en un clàssic popular. El cas és que que el Rèquiem urgellenc tindrà una rèplica andorrana aquest mateix estiu, en una data encara per confirmar. Una mica més madur està el concert que els Petits Cantors oferiran el juny, a Ordino i amb el violoncel·lista francès Henri de la Marquette com a guest star. A l’àpat, sengles peces del mestre rus Alexandre Gasparov escrites expressament per als Petits Cantors, que les interpretaran en rigorosa estrena mundial. El calendari de la formació es completa amb la –aquesta, sí– tradicional gira d’estiu, que tindrà lloc entre el 29 de juny i el 15 de juliol i que portarà els cantors per una dotzena de places del nord de França (Lyon, Colmar, Mulhouse, Haggueneau, Saverne, Rosheim i Reims) i Alemanya (Hombourg) per culminar del 9 al 14 de juliol a la gran trobada internacional de petits cantors de París, on es preveu que assisteixen més de 5.000 cantaires de tot Europa.
Ministeri inhibit, cor invisible
Així que concert de (diguem-ne) Setmana Santa i gira d’estiu. Exactament igual que els vells Lliures. Val a dir que quan al setembre passat els Cantors Lliures i el ministeri van firmar l’acord de patrocini quadriennal –segur que ho recorden: el departament hi aportava 65.000 euros i la formació es comprometia a presentar pla pedagògic i calendari de concerts, així com a superar una auditoria anual– ja es veia venir que es tractava de tancar d’una vegada el serial i potinejar el menys possible una entitat que ha demostrat una inqüestionable capacitat d’autogestió i de supervivència. Una mesura probablement prudent que no ha d’ocultar, però, la inhibició del ministeri, que sembla haver-se esborrat del cor: ni va presentar públicament el conveni, com si li fes mandra o vergonya –quan no hi ha gaires entitats que rebin un patrocini tan generós per part de Cultura– ni s’ha implicat –insistim, que se sàpiga– en res que vagi més enllà de la cartera. Els Petits Cantors ja no són nacionals, és veritat, però es troba a faltar una implicació més directa en la gestió d’aquests 65.000 euros de diners públics.
La formació, de la seva banda, continua instal·lada en una semiclandestinitat gens afavoridora: sense pàgina web, ni presència a les xarxes socials, desapareguda els mesos d’hivern i amb una escassa presència al calendari d’estiu. Un impasse que no s’adiu amb la capacitat de mobilització que va demostrar quan les coses van anar mal dades. És precisament ara, allunyats de la tempesta i feliçment instal·ats en la rutina, quan haurien de ser els primers interessats a demostrar que continuen sent el cor de tots.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
