Toni i Jordi Escabias són dos germans de 52 i 53 anys, respectivament, a qui, com diuen, la vida els ha portat a trobar-se amb la seva gran vocació, el coaching.
–Ahir vam finalitzar amb un exemple del mètode íntegra. Em sorgeix un dubte: vostès no són terapeutes, cert?
–Jordi: Evidentment. Si detectem ràpidament que hi ha alguna cosa que no podem gestionar amb els protocols que tenim, ho derivem a un professional.
–Precisament, quina és la diferència amb un psicòleg, per exemple?
–Toni: En el cas del psicòleg, treballa molt els traumes, o investiga, mirant cap al passat, sobre coses que li estan passant ara a la persona. Nosaltres ens enfoquem cap al futur i treballem sobre objectius. Es tracta de veure què s’està necessitant ara en el present i anem a mirar cap al futur, quina situació ideal t’agradaria assolir. Com si fos un GPS. A més, no treballem amb persones que tinguin una patologia o addiccions, sinó que, normalment, estan equilibrades, tenen fites i volen assolir coses.
–Podrien tornar a posar un exemple?
–T: Vam tenir una persona que volia tenir un restaurant. La seva creença era que un bon restaurador havia de passar prèviament per ser cambrer i cuiner, i ell estava en aquesta darrera etapa i no l’estava gaudint. Llavors, en una sessió de coaching li vam fer veure que no feia falta ser un bon cuiner per a ser un bon restaurador, i se’n va acabar adonant. Li vam desmuntar la creença. I com aquestes hi ha moltes coses que ens bloquegen i que no ens n’adonem, perquè estan molt integrades.
–Entrant una mica més al detall, com treballen?
–J: Els protocols del mètode íntegra són molt clars i se segueixen com són.
–T: En el coaching utilitzo el joc, perquè et permet anar més ràpidament a assolir objectius. Amb el mètode tradicional, en vuit, nou o 10 sessions soluciones teòricament un problema o un repte, o almenys t’enfoques a poder-lo solucionar, però si faig servir el joc, amb dues o tres sessions ja estàs enfocat on has d’anar, i amb adolescents i famílies funciona molt bé. Permet simular situacions i escenaris en què tot és permès i, en funció dels problemes o del repte que es vol assolir, s’estableixen les primeres normes: què vols i què no vols, què estàs disposat a fer i què no, i a partir d’aquí simulem diferents escenaris. El que faig és aterrar al tauler el que la persona té al cap i veure-hi una situació que pot observar des de diferents angles, que permet a la ment simular escenaris. En afegit, tot això permet un entorn protegit i de seguretat on s’està jugant, i on no ets jutjat.
–Com s’endinsen en aquest món?
–T: Com vam esmentar, venim del món de la informàtica, i per a mi va ser un mitjà de supervivència. Era un moment de la nostra vida en què no podíem estudiar i això ens va obligar a escollir entre les possibilitats que teníem. Tot i això, sempre he dit que jo ja era coach, però aquesta professió no existia. He anat viatjant per la meva vida fins que la professió em va trobar l’any 2014.
–J: És també el meu cas. Jo volia ser pare molt jove i tenia la idea que els meus fills no depengessuin de mi. Em vaig anar documentant i tot això ho bolcava en ells, i van ser ells que em van dir que aquestes coses les compartien amb els seus companys i no els arribava tot això. Així, em van motivar a fer una xerrada per a tots aquests joves, i es va anar covant la idea de per què no dedicar-m’hi. Vaig trobar el mètode íntegra i em vaig acabar formant.
–Quins han de ser els valors més importants que ha de tenir un coach?
–T: Per mi, el primer és l’empatia. Empatitzar amb el que l’altra persona és legítima en el seu terreny, i aprendre que el que li passa és perquè ha pres unes decisions amb la informació que tenia que li han pogut sortir bé o malament. Posar-se en la seva pell. En segon lloc, l’escolta. Relacionat amb l’anterior, ha de ser una escolta empàtica, però també molt activa. No només escolto, sinó que observo l’emoció amb què ho diu.
–J: Exacte, es tracta de legitimar-li el seu estat actual i de no jutjar-la.
