De Figueres (Alt Empordà), mig catalana mig alemanya, Nathalie Garcia Manitz fa poc més d’un any que es va instal·lar a Andorra, on des de fa uns mesos té consulta. Llicenciada en psicologia, amb màster en psicologia clínica i de la salut, també és psicòloga d’emergències i de l’esport / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Anar al psicòleg encara fa respecte?
–Ho tenim malentès. Tu vas al metge encara que no estiguis malalt de gravetat, com per una grip. El psicòleg és el mateix: de vegades ho necessitem per problemes puntuals, que no són patologies, és una ajuda més curta. La salut també és això, ajudar en els problemes més superficials. Anar al professional de la salut mental s’associa a situacions greus, però de vegades és per a prevenció de la salut, per estar millor o un suport per estar més entrenat mentalment. Per exemple, per progressar professionalment.
–Com s’aplica la psicologia d’emergències?
–Bé, ho treballem a la Comissió d’Emergències del Col·legi de Psicòlegs. Aquí a Andorra el que estem intentant és que el Govern ho inclogui dins del Pla d’emergències, que els psicòlegs formin part de l’equip de suport. També formo part de la Unitat de Trauma i Crisis i Conflictes de Barcelona, situada a la Universitat Autònoma. El tema d’emergències és puntual, només quan passa alguna cosa, per sort no és feina diària.
–En què consisteix la psicologia i ‘coaching’ de l’esport?
–Hi ha esportistes que a nivell tècnic arriben molt lluny però en els moments importants els falta alguna cosa. Els esportistes solen ser escèptics de com els pot ajudar la psicologia, però després veuen que es tracta del dia a dia, d’un entrenament.
–De ser més forts mentalment?
–El que es busca en la psicologia de l’esport és que en el moment de la competició rendeixis de la forma més estable possible. Què vol dir? Que busquem que no tinguis dies bons i dolents, que siguis estable. Els esportistes donen molt valor al dia de la cursa, de la competició, i és quan reaccionen diferent.
–La setmana passada va fer una xerrada sobre el xoc cultural.
–És un projecte que va sorgir a Barcelona, perquè jo sóc catalanoalemanya, amb una companya mig espanyola i mig colombiana. Les dues hem treballat a l’estranger i ho coneixíem. Quan em vaig traslladar aquí vaig veure que tenia molt sentit perquè la majoria de gent és de fora. Una de les curiositats d’Andorra és que els catalans ho veiem com una extensió de Catalunya, però no és cert, hi ha diferències. Encara que parlem tots en català i la proximitat, hi ha moltes coses que funcionen diferent. A mi em va sorprendre molt l’avís de la funerària, el vehicle que passa anunciant la defunció d’algú. Són coses petites, del dia a dia, però molt diferents. El xoc cultural és això: com envio una carta, quins tràmits he de fer, etcètera.
–Per als que no parlen català és més difícil l’arribada a Andorra?
–Com més diferències hi ha, com més lluny estiguis de la teva cultura d’origen, el xoc és més gran, però alhora, véns més preparat pel canvi.
–Molta gent que ve de fora diu que els d’aquí som molt tancats. Ho veu així?
–És un país que és com un poble, però el fet que el poble sigui un país ho fa més exagerat. És cert que la manera de relacionar-se la gent és diferent que en d’altres llocs, ni millor ni pitjor. Potser costa més entrar en un grup d’amics de tota la vida que en un lloc com Barcelona on hi ha molta gent que va i ve. Aquí a tot arreu trobes la mateixa gent. També hi ha gent que diu que les muntanyes l’ofeguen, però a mi no em passa.
–Què li agrada més d’Andorra?
–El contacte directe amb la natura, de seguida pots anar a un mirador, al mig del camp, del bosc. Un contacte diari amb la natura.
–I allò que menys?
–La poca oferta cultural, tot i que n’hi ha bastant per la mida del país. Però manca varietat d’oci cultural.
