Martí Rafel (Barcelona, 1964), director general de Vallnord, i Conrad Blanch (Barcelona, 1951), director general d’Ensisa, són dos homes de neu: el primer, va formar part de la selecció espanyola d’esquí artístic entre 1979-1992, obtenint dues medalles, i Blanch, alpinista, va ser el cap de la primera expedició catalana que va coronar l’Everest, l’any 1985, sense oxigen i per la cara nord, és a dir, pel Tibet. Rafel i Blanch són dues de les veus convidades al llibre Converses de neu. Temps de neu. 30 anys (Cossetània, 2015), d’Antoni Real. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Pot créixer més l’esquí al país?
–Martí Rafel: La pregunta és si cal. Tenim unes estacions molt atractives, sempre hi ha recorregut de millora, però plantejar segons quins projectes… Estaríem més a prop del deliri que del raonable!
–Conrad Blanch: Comparteixo. El que fem és millorar perquè la clientela busca una experiència diferent, i hem d’oferir alternatives. Es poden fer algunes petites ampliacions, però no crear una nova estació esquí.
–Com veurien promocionar l’esquí pirinenc en la seva globalitat, com passa amb els Alps com a destí de neu?
–M. R.: De fet, el sector de la neu mundial té com a objectiu ser la primera opció de qualsevol turista a l’hivern.
–C. B.: L’oci alternatiu és la nostra gran competència. És clar que és important que el Pirineu es conegui, quan ve gent dels Alps se sorprèn de les nostres infraestructures, de la capacitat hotelera…
–M. R.: De les nostres muntanyes!
–C. B.: Amb tots els veïns tenim bona relació, però cadascun ha de defensar la seva estratègia i el seu domini. Fer més coses conjuntament? És difícil. A Catalunya tenen un forfet conjunt, però funciona? Nosaltres tenim el d’Ski Andorra, i per distàncies té més sortida.
–L’esquí escolar és un èxit.
–M. R.: El cent per cent dels escolars esquien, ja els agradaria a molts països!
–C. B.: És un fenomen que hem presentat internacionalment, i agrada.
–M. R.: Hi ha molts destins de neu on la gent viu d’esquenes a la muntanya.
–C. B.: La canalla són els esquiadors del futur. Com deia el Martí, avui en dia l’oferta d’oci que hi ha és tan àmplia… Hem de promoure l’esquí.
–Al març se celebra el 9è Congrés mundial de turisme de neu i de muntanya, en què es parlarà de com afrontar el canvi climàtic. Vostès l’han notat?
–M. R.: Al Congrés de fa vuit anys, a Encamp, ja vam parlar d’aquest tema. Costa molt arribar a conclusions definitives. De fet, es parla d’una tercera glaciació. Però, quan? També és cert que es constata un escalfament.
–C. B.: L’escalfament hi és.
–M. R.: Les previsions són un augment de dos graus de la temperatura en 50-70 anys! Això vol dir que avui encara podríem fer una nova estació i amortitzar-la. En paral·lel, també hi ha una evolució de tecnologia (innivació) que permet produir neu en condicions de temperatura més elevada. És molt fàcil sumar-se al catastrofisme, però si es parla de la franja dels 1.900-2.000 metres, per sort les estacions d’Andorra estem en aquesta alçada, i podem ser raonablement optimistes.
–Jo he escoltat que només se salvaria Arcalís, perquè és la més alta.
–C. B.: No, no! Jo que ja tinc uns quants anys, el que he sí he vist és la regressió de les glaceres, per tant, hi ha un escalfament, tant als Alps com als Pirineus. Quant a les precipitacions a les estacions? En 20 anys he vist de tot, des d’èpoques tan seques com aquesta, i hiverns amb 10 metres de neu. L’escalfament és innegable, però no és la fi de les estacions, és un tema d’adaptació. Al Congrés també parlarem de la diversificació.
–Diversificar, la paraula de moda.
–M. R.: Desestacionalitzar!
–C. B.: Sí hi ha maneres de diversificar, però, al final, necessites neu! Som un país de neu, totes les alternatives s’han de fer amb neu. Entre els uns i els altres portem…
–M. R.: Dos milions i mig de persones. Avui, la capacitat d’atracció de la neu del turisme d’hivern no té competidor, continua sent la principal raó de les vacances d’hivern: anar a esquiar.
–C. B.: Tots oferim valor afegit amb la neu: raquetes, trineus, esquí de muntanya, etcètera.
–M. R.: Són un complement perquè l’experiència sigui més plena.
–Vostès són homes de neu, però tenen càrrecs directius, de despatx. Com s’ho fan per combinar la feina amb el contacte amb la neu, amb la gent?
–M. R.: El Conrad s’ho munta millor que jo! Per a mi és un patir constant: tenir-ho tan a prop i no poder-ho gaudir amb la qualitat i la intensitat que m’agradaria… Sempre que tinc l’oportunitat busco excuses per sortir a la neu perquè és important continuar connectat, estar a primera línia.
–C. B.: Com deies, Martí: qualitat i intensitat. Hem de trobar l’espai per gaudir del que ens agrada, tot i que potser no el temps que voldríem.
–M. R.: Amb el Conrad compartim que la passió no l’hem perduda.
–C. B.: I això que venim de mons molt diferents: tu de fer cabrioles i jo de l’alpinisme!
–M. R.: Com que hem esquiat junts li puc dir que ens transformem! Quan ens calcem els esquís… Jo no em poso ni l’uniforme! Som molt esquiadors i gaudim tant o més que el primer dia.
–Van molt a l’estranger a esquiar?
–C. B.: Sí, per temes d’infraestructures i de competicions. Andorra té un 7% de clientela nacional, això vol dir que l’altre 93% l’hem hagut d’anar a buscar a fora. Sempre hem tingut la motivació de veure què es fa fora. Però ara també es dóna el cas invers: aquest febrer ens visiten estacions sueques i les millors d’Àustria per veure què oferim. Les competicions internacionals ens han ajudat a situar-nos al mapa. La comunicació també s’ha treballat molt i molt bé.
–Per tant, Andorra no té res a envejar.
–M. R.: No, som com som, i som singulars, i això és d’un valor incalculable. Un destí de neu i de muntanya com Andorra, amb la concentració que té, que és un territori petit però, de fet, és un país a disposició del turista, això no ho trobes. Estic absolutament d’acord amb el Conrad que, de vegades, ser petit té desavantatges però en el nostre cas hem sabut aprofitar l’avantatge que et dóna aquesta proximitat.
–C. B.: És una muntanya amiga, vàlida per a molta gent. Molt accessible, i el segment de marca és molt àmplia: famílies, joves, etcètera. I, a més, tota l’oferta lúdica i comercial.
–Fa uns anys es va presentar una candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern que no va prosperar. Amb totes les proves de nivell mundial que se celebren amb èxit a les estacions, no és el moment de tornar-ho a intentar?
–M. R.: Quan jo vaig arribar a Andorra fa 15 anys ja tenia el Conrad com a referència, i vam treballar junts en la candidatura.
–C. B.: Ens vam presentar per a l’any 2010, però no vam passar el primer tall. A Andorra no hi caben uns Jocs Olímpics. De fet, vam preparar una precandidatura exprés, en quatre mesos, i vam trobar un problema coherent: totes les disciplines no hi caben, i vam incloure estacions del sud de França.
–M. R.: I ho volíem fer sostenible. No podíem construir una infraestructura molt costosa a la qual costaria molt donar-hi sortida després.
–C. B.: No vam passar el primer tall però va ser una experiència molt interessant perquè, a partir d’aquí, el comitè de la precandidatura va emetre una sèrie de conclusions i recomanacions en què es deia que Andorra havia de seguir un camí de competicions internacionals amb les disciplines en què cadascun fos fort.
–I és el que s’està fent.
–M. R.: Estem al llindar de les nostres possibilitats, tot i que no som de posar-nos límits. L’estiu passat vam acollir un Mundial absolut de Mountain Bike, la prova de màxim nivell abans dels Jocs Olímpics. Tenim finals d’etapa del Tour de França, etapes senceres de la Vuelta a Espanya I a la neu, les finals de la Copa del Món del 2019, una prova del Free Ride World Tour… Estem a la primera divisió!
–C. B.: I una prova de Free Style del màxim nivell! Són disciplines que no estan als Jocs Olímpics, però avui en dia la seva difusió és excepcional. En el sector d’hivern ens hem situat en la línia que ens vam marcar.
–M. R.: Jo crec que, com hem parlat de vegades, l’hem superat! Potser no se li està donant el valor que realment tenen aquests esdeveniments i que estiguin passant a Andorra. Des de fora ens estan mirant! Som el focus del món tant a l’estiu com a l’hivern!
–Vivim d’esquena a la muntanya?
–M. R.: No, això tampoc, però estem fent tantes proves, i de tant nivell, que sembla que sigui fàcil! I de normal no té res. Si vas a buscar una zona de muntanya que sigui tan activa…
–C. B.: Mireu la Val d’Aran, té un espai increïble, i què ha fet? Mires la resta del Pirineu i no hi ha el dinamisme que hem tingut aquí. Som forts a l’estiu i a l’hivern.
–La candidatura olímpica Barcelona-Pirineus 2022, la veien descabellada? A Andorra se li va proposar?
–C. B.: Bé, a la muntanya ens hauríem d’haver batut amb la Cerdanya i la Val d’Aran, tant pel surf de neu com en l’esquí alpí. Ara bé, ens hauria aportat notorietat, perquè per proximitat, per entrenaments d’equips, per estades, etcètera, i ho veiem amb bons ulls. Però que Andorra entrés al programa era difícil, perquè als Jocs Olímpics no es veu massa bé que dos Estats formin en una candidatura. Per a nosaltres també va ser una debilitat, però ho vam agafar pel coprincipat.
–M. R.: Bé, millor abans les Olimpíades a Barcelona i a la Cerdanya que a Noruega o al Japó! Hagués estat positiu per a la serralada. De fet, el projecte ha estat positiu perquè s’ha parlat de neu, i el sector necessitem reivindicar-nos constantment, estar vius!
–No podem acabar aquesta trobada sense parlar de les seves experiències com a homes de neu, l’un com a esquiador acrobàtic i l’altre com a alpinista. Expliqui’ns anècdotes.
–M. R.: El Conrad té més anys, i més històries per explicar!
–C. B.: Però tu has estat a dos Jocs Olímpics! Jo els he vist des de les graderies.
–M. R.: Sí, a dos, Calgary ‘88, on l’esquí acrobàtic va ser esport de demostració, i Albertville ‘92, va ser una experiència maca. Com a esportista és irrepetible, però jo em quedo des de l’inici fins que vaig decidir acabar amb l’etapa de competició, que van ser 12 anys.
–C. B.: I els genolls?
–M. R.: Perfectes! Mai em vaig fer mal entrenant o competint, sí fent el carallot… Va ser molt difícil ser espanyolet esquiador i d’una disciplina minoritària com l’esquí acrobàtic, que era absolutament residual, i sempre vaig haver de treballar. Dels 12 anys competint, només m’hi vaig poder dedicar al cent per cent quatre anys, la resta ho vaig compaginar amb escola d’esquí, promoció de material esportiu… Va ser una dificultat per a la meva carrera esportiva, però em va ajudar molt a formar-me professionalment.
–C. B.: Sempre amb la neu!
–M. R.: Sí, tot i que m’encanta el mar! No sé si sóc més de muntanya o de mar. Fins i tot m’havia plantejat deixar de competir a la neu per fer vela.
–Conrad, de l’expedició a l’Everest ja han passat 30 anys…
–C. B.: Uf, quan vaig veure la pel·lícula Everest [Baltasar Kormákur, 2015] em va emocionar, em va remoure coses. Les imatges del film són precioses… Vaig haver d’anar a la Xina a demanar els permisos, però va ser un privilegi el fet d’estar sols.
–Ara és com les rambles…
–C. B.: Només cal veure les imatges… Però bé, vam tenir la il·lusió de porvar-ho per la cara nord, que es va obrir l’any 1980. Encara vam trobar el Tibet poc canviat per la invasió xinesa, ara està arrasat…
–L’expedició a l’Everest és la més coneguda, però de quina altra guarda un gran record?
–C. B.: La del Karakòrum. I la del primer cim que vaig fer, als 12 anys, al Pedraforca! Els meus pares tenien un comerç i poc temps per a mi, i com que sóc fill únic em van integrar a l’escoltisme. Em va agradar molt la muntanya i vaig arribar a un nivell que l’escoltisme se’m va quedar petit, i vaig entrar al Centre Excursionista de Catalunya, on vam començar a muntar expedicions. Jo gaudia molt organitzant, i hem anat a llocs que ara estan prohibits, com l’Hindukush, a l’Afganistan, que era un país segur i agradable, i al Pakistan. No m’he dedicat mai professionalment a l’alpinisme però hi he dedicat molt de temps. De fet, vaig estudiar química i vaig treballar una dècada a la indústria, però em vaig formar en gestió en esport. Vaig participar a la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, i després em va sorgir l’oportunitat de venir.
–M. R.: Només fa 22 anys, no?
–Ha passat por?
–C. B.: De vegades no veus el perill, com quan vaig patir l’allau al Cerro Vespignani, a l’Argentina, fa un parell d’anys. Una de les pitjors va ser baixant del Mont Blanc, amb esquís, quan quasi caic en una esquerda! Als Andes també en recordo una…
–M. R.: Jo em moro!
