Judith Casal

—Bé, nosaltres perdem, diria, massa muscular en les darreres eleccions perquè passem de set a tres consellers. Per tant, això afecta la dinàmica del dia a dia. Des del punt de polític estem contents, també, perquè vam instal·lar la proposició de Llei del Raonador i es va aprovar, i hem instal·lat la proposició de Llei de l’Oblit Sanitari que ara està en comissió malgrat ser, com deia, només tres conselleres.

—Fins ara està clar que els intents que s’han fet per modificar la inversió estrangera no estan donant el resultat que la majoria esperava, i des de l’oposició ja es va dir que seria insuficient, que no la desincentivaria amb tipus impositius tan baixos. En aquest país necessitem treballadors per aixecar les persianes dels negocis, i si no poden viure aquí, tenim dificultats que irradien a tot l’espectre social. Hauríem de posar mesures. Ens falta una concepció més global i per assolir-la ens fa falta una sèrie d’eines que no tenim i que sembla que no arriben.

—Ja veurem com es desenvolupa. Crec que el que estem fent és el que s’havia de fer. A més de plantejar una reforma de la Llei general de l’Ordenament del Territori, calia fer una reflexió que sortia del consens i que com a mínim tothom tingui accés a la mateixa informació abans de prendre decisions. És una mica la rèplica del que ha passat amb la reforma del sistema de pensions. Jo no diria que sigui curta, però sí que és completament il·lògic que estiguem parlant de problemes d’habitatge i que no sabíem, tothom i amb rigor, quant valen els lloguers en funció del lloc on estan. No vol dir que intervingui el mercat, que no se’m malentengui, però el sistema impositiu que plantegem per les rendes del lloguer sí que és completament competència nostra. Per tant, convindria tenir eines com un registre de la propietat que sembla que està per arribar i no arriba mai; un índex de preus de referència que ens situï el que és concebut com a lloguer assequible, i diferenciar el que són grans tenidors dels petits.

—El que ha generat més controvèrsia diria que ha estat la cessió dels pisos buits, que nosaltres compartim el mecanisme no com un mecanisme real d’intervenció, sinó com un mecanisme dissuasori per intentar que els pisos aflorin. No té cap sentit que tinguem un problema de tensió habitacional i tinguem 3.000 pisos tancats que no se sap de qui són. Per tant, estem parlant d’un ‘win-win’ que ens va bé a tots.

—Tal com està dissenyat, el circuit és prou garantista. El que es farà és intentar, de totes maneres, identificar quins són aquests pisos, amb nom i cognom. Després s’ha de fer una aproximació d’aquests propietaris per oferir-los l’alternativa: no cal que vostè se’n cuidi, ja ens ocuparem nosaltres de fer-li produir una renda al seu bé. Si no s’identifiquen els titulars o aquests no volen ser identificats perquè el que estan fent és defraudar, no hem de tenir especial cura d’aquesta gent. Hem de tenir cura de la gent que fa créixer el país i que fan que l’economia andorrana, pel bé de tota la societat, es mogui.

—Crec que el fet de limitar la possibilitat d’accedir a comprar immobles al país era un pas essencial. És a dir, no es podia continuar permetent que es vingui i que s’especuli amb un bé que ens fa falta socialment a la gent que viu i fa créixer Andorra. L’única manera que tenim d’evitar l’especulació és en gravàmens que desisteixin, que fallin, que no sigui rendible.

—Clarament, ja ho hem vist. El gravamen que hem modificat després de la darrera inversió estrangera no ha frenat l’especulació. I la ciència no és hipòtesi. D’entrada, ara hem limitat la possibilitat, tot i que d’entrada parlàvem de màxim una vivenda i ara ho fem de dues. Hi ha coses que no s’entenen. Quatre places de pàrquing per cada vivenda, de què estem parlant?

—El tema dels altres percentatges, ja quan vam intentar modificar la Llei general d’Ordenament del Territori, la discussió va ser... esperem a la reflexió que hi ha al tomb de la taula de la comissió d’estudi. Al final és una postura unilateral, i per prudència convé que escoltem les altres propostes. Pel que fa al parc públic, ha de quedar clar la diferència entre una vivenda social i un lloc assequible. El que estem possibilitant és que només accedeixin als pisos de parc públic gent que no té ingressos, o no en té prous per mantenir mitjanament una vida digna. Doncs parlem de vivenda social, que parin de dir-li vivenda assequible, i la prova és que han hagut de modificar els requisits perquè la gent s’inscrigui.

—Com podem concebre una llei integral sense diferenciar el que és un gran tenidor o un petit tenidor? Com podem saber si les vivendes són de lloguer assequible si no tenim identificats i no oferim a la gent un varem perquè sàpiga amb el producte immoble que tenen quin és un preu raonable o quin preu està molt per sobre del mercat? Si ja estigués molt per sota, lògicament aquesta gent hauria de tenir uns beneficis perquè estan contribuint a la societat, que també n’hi ha d’aquests propietaris. No és possible que posem a tothom al mateix sac, però tenim casuístiques diferents i, per tant, el lògic és que regulem la llei, que hi hagi seguretat jurídica i que entre tots decidim què és assequible i què no. Ja em sembla una disfunció absoluta treballar sense un registre de la propietat, sembla un acudit.

—Sí, absolutament. El procés d’integració europea és sostingut a Andorra. Des de l’acord del 90 que ens va canviar el panorama econòmic en aquest país i amb altres acostaments que és una realitat dels legisladors quan hem d’innovar amb una llei. Com ho fem? Mirant d’aquí i d’allà, quin és el model, i sempre ens inspirem d’entorn que són europeus.

—Si és progressiu, sí. No fem la trampa d’analitzar-lo com si de cop haguéssim de dir que tenim uns anys i tenim períodes transitoris negociats a l’Acord d’associació. Per exemple, envers tota la llibertat de capitals hi ha una transitòria de 15 anys. Vull dir que podem decidir si imprimim més velocitat per adaptar-nos o menys, però tenim una certa massa d’immigració en el període transitori mínim de tres anys. Per tant, que és un volum considerable, de ben segur que això requerirà més inversió per part de l’estat, però a canvi de què? És el que ens hem de plantejar, alarmar mai és bo.

L’acord és un organisme que fins ara no teníem d’interlocució directa amb les institucions europees que ens permeten plantejar, per entendre’ns, una readaptació a allò que havíem previst inicialment per poder ajustar-nos a la realitat del país, i amb la prioritat vull confiar que serem capaços de fer-ho.

Hem de ser conscients de quina capacitat d’afluència internacional tenim perquè a la UE li acabi sortint rendible tornar a seure amb nosaltres per renegociar l’acord, segons el plantejament d’alguns grups parlamentaris. Crec que la queixa recurrent en contra d’Europa és l’excés de reglamentació. Hi ha quantitat d’aspectes que en aquest país no tenim regulats.

—La dilació del referèndum crec que, en el fons, i m'agafo a la responsabilitat, no ens vam pensar que fos tan llarg. Portem més d'un any esperant la posició de la UE i que hi hagués un escenari que ens vam equivocar pensant que aniria tot tan ràpid com volíem que anés. Podrà semblar més o menys legítim, o podríem dir si ha de ser abans de la ratificació del Parlament, o després, però en tot cas estem parlant d'un temps que per mi no és significatiu i que té la lògica, la decisió política, absolutament política del cap de Govern.

—No ho sé, però vull confiar que sí durant la legislatura.