Una de les reformes més importants d’aquesta legislatura –i també de les anteriors– és, sense dubte, la sanitària. De moment, però, es tracta d’una modificació que segueix envoltada de voluntats i propostes que s’han de plasmar en un projecte que encara no ha vist la llum. Després de molts anys de reflexió i d’evidències de la magnitud de la difícil situació en què es troba el sistema, sembla que ara es comencen a veure els primers brots verds del treball del ministeri i dels consellers generals. N’és un exemple la llei de drets i deures dels pacients i sobre la història clínica que es va aprovar divendres passat per unanimitat.

Amb tot, el projecte liderat per Carles Álvarez segueix acumulant una sèrie de dubtes importants que repercutiran de manera directa sobre el dia a dia dels ciutadans. Un exemple clar és la incògnita de quins serveis entraran a la cartera de salut pública i quins quedaran fora. Un punt en el qual insisteix especialment el Partit Socialdemòcrata (PS), ja que entén que la visió del sistema que té DA i que compta amb el suport dels liberals crearà «dues sanitats: la pública restringida i la privada». Dit d’una altra manera, la sanitat dels rics i la dels pobres.

El Govern ha de ser conscient que té a les seves mans una reforma que ja no es pot ajornar més i que tindrà un gran pes en la vida de la població. Una reforma que ha de garantir el futur del sistema però que no ha d’anar en detriment d’aquells que tenen menys recursos, ja que d’aquesta manera la qualificació de «pública» perdria la seva raó de ser. És un equilibri difícil de trobar però necessari si no es vol que el remei sigui pitjor que la malaltia. I un punt que també serà decisiu és que caldrà explicar amb claredat i transparència a la ciutadania els canvis que s’apliquin. Perquè el dèficit que genera la sanitat és responsabilitat de tots i cal ser conscients que se n’ha de fer un bon ús per no perdre els privilegis d’un sistema públic.