- Sergi Mas identifica trets de la talla original de la patrona en els rostres de ‘Les pageses d’Andorra’ Les models de Picasso i la marededéu romànica comparteixen nas, ulls, pòmuls i orelles, segons l’escultor
A. LUENGO
ESCALDES-ENGORDANY
- Meritxell Talla romànica del segle XII. Foto: EL PERIÒDIC
¿I si resulta que Picasso es va inspirar en les mateixes models que el tallista de la marededéu romànica de Meritxell a l’hora de compondre Les pageses d’Andorra? Aquesta és l’agosarada, singular hipòtesi que proposa l’escultor i gravador Sergi Mas a la vista del dibuix del geni malagueny, que EL PERIÒDIC va publicar diumenge per primera ocasió i com a aperitiu de la conferència Picasso, Gósol i les ‘Pageses d’Andorra’, que la historiadora Conxita Boncompte imparteix aquest vespre a La Llacuna. Una obra clau en l’evolució del pintor, que Picasso va dibuixar durant l’estada a Gósol, l’estiu del 1906, i que Boncompte emparenta directament amb Dues dones nues (1906) i Les se-
nyoretes d’Avinyó (1907), les obres mestres que inauguren oficialment el cubisme. ¿Eren realment filles de les Valls les dones que Picasso retrata? El dubte és raonable, especialment si es té en compte que el títol del dibuix —Les pageses d’Andorra— és molt posterior a l’època que el va pintar –aquell mateix estiu– i que es desconeix fins i tot qui li va posar el nom.
Mas no en té dubte: el rostre de les pageses és per a ell típicament pirinenc. Els pòmuls angulosos, el nas recte, els ulls una mica etruscos, fins i tot els lòbuls de les orelles, tan retallats… Però, ¿andorranes? “Quan vaig veure el dibuix, em va venir immediatament al cap la marededéu. Tot plegat em va convèncer que les pageses de Picasso són de la mateixa estirp de la que va servir de model per a l’escultor anònim que al segle XII va tallar la verge romànica”. Es refereix Mas, és clar, a la talla original, la que va 2desaparèixer a l’incendi que la nit del 8 de setembre del 1972 va devastar el santuari i que ell mateix va copiar per encàrrec de l’aleshores síndic, Julià Reig. L’argument és el següent: el tallista medieval va prendre com a model una matrona del país, bé canillenca, bé encampadana. I les semblances antropomòrfiques amb les pageses picassianes són tan acusades que no dubta que són efectivament andorranes. Mas també treu a passejar les noies del país amorosament retratades a les fotografies de l’anglès Deverell, preses al decenni del 1880, que guarden, sosté, un rar parentiu tant amb les pageses com amb la marededéu. Però el que precedeix, insisteix Mas, no implica que Picasso conegués la imatge de Meritxell; avala l’andorranitat de les models del malagueny. “¿Qui eren? ¿On s’hi va topar? Això entra ja en el terreny de l’especulació. El que dic és, simplement, que hi ha una continuïtat antropomòrfica entre la marededéu romànica i entre les Pageses”.
¿I les arracades?
Però, ¿per què haurien de ser andor-
ranes, i no de qualsevol altra localitat de les que Picasso va visitar durant l’estiu del 1906? Adverteix Mas que els pobles aïllats com ho eren aleshores els d’alta muntanya és on es van conservar fins més tard i sense barreja els trets antropomòrfics de la població autòctona. I a Andor-
ra, encara més. No només els trets físics: també el vestuari de les pageses picassianes correspon al que gastaven a principi de segle XX les dones del Pirineu. Només dos detalls no li quadren: d’entrada, que les pageses no portin arracades, quan a l’època –diu– “era raríssim que una noia no en portés, ni que fossin uns humils penjolls de llauna”. També li sobta l’estilitzada figura de les dues dones, de malucs fins i pits discrets, “constitució més pròpia d’una model professional que no pas d’una rústica muntanyenca…”.
Del que no té dubte Mas és del caràcter excepcional de l’obra, un dibuix a llapis i tinta sobre traços de carbonet amb guaix blanc de mides considerables –63 per 43 centímetres– que forma part de l’enorme col.lecció picassiana de l’Art Institute de Chicago. Coincideix amb Boncompte que no es tracta en absolut d’una peça menor: “És una obra de geni. Picasso prescindeix dels detalls i es concentra en l’essencial, en el rostre. El traç sembla ràpid, però és que ell treballava molt de pressa, a un ritme frenètic”. També avala el fil conductor que lliga el dibuix amb les obres mestres que donaran el tret de sortida del cubisme: “I indiscutiblement, les Pageses es poden intuir en les Senyoretes d’Avinyó. Fins i tot en l’oli Nu, fulles verdes i bust que va subhastar Christie’s a principi de mes i que va batre el rècord de cotització, amb 81 milions d’euros”. El serial picassià acaba de començar. I la culpa és de Boncompte. La historiadora catalana és la primera que ha donat raó d’un dibuix del qual, i fins a la data, només n’havien arribat els ecos. I encara, molt diluïts. Ella ens ha tret de dubtes i, el que és molt més important, ha situat d’una vegada i per sempre Andorra a la geografia picassiana. Una oportunitat que no hauríem de deixar escapar.
aluengo@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
