ORDINO
- Duet longeu Maria i Mário: 25 anys de carrera artística. Foto: ORIOL LLAURADÓ
Ple de les grans ocasions a l’Auditori Nacional, ahir a la nit, en l’actuació amb què Maria Joao (Lisboa, 1956) i Mário Laginha (Lisboa, 1960) van posar el colofó musical al Dia de Portugal. El duet va evocar 25 anys de fructífera unió artística a través dels seus discos conjunts, des de Cor i Lobos fins a Raposas e Coiotes, Chorinho Feliz i Tralha, per acabar amb el recentíssim Chocolate. En l’entrevista prèvia, es van atrevir a pronosticar fins on arribarà Portugal al Mundial. I en el dilema entre Cristiano Ronaldo i Messi, es van haver de mullar.
–¿Sabien que la comunitat portuguesa és, amb 13.000 ciutadans, la tercera més nombrosa del país?
–Maria: No en teníem ni idea, però ens ha sorprès molt gratament sortir al carrer i comprovar que a les botigues, al restaurant, a l’hotel, sempre hi ha un paisà. I hem de dir que ens han tractat de forma exquisida. Tornarem.
–Vostès cultiven el jazz, el swing, el pop, el rock, la bossa… ¿Un artista portuguès pot sobreviure al marge del fado?
–Maria: S’ha de trencar definitivament amb l’estereotip que identifica, que redueix la música portuguesa al fado. El fado és un racó de la música portuguesa. Important i bellíssim, això sí. Però no és tota la música portuguesa. Els altres gèneres tenen també el seu raconet, i totes juntes conformen la música portuguesa.
–¿I per què ha fet fortuna aquest estereotip, especialment a fora de Portugal? ¿Per què no coneixen les bandes de pop i rock que triomfen a Portugal?
–Maria: El fado incorpora un sentiment de nostàlgia i de malenconia que als portuguesos que són a l’exterior els reconforta, els ajuda a superar la tristesa d’estar lluny del seu país. Però els promotors pequen de mandra, els costa arriscar. Els falta el coratge d’apostar per altres gèneres. Es pensen que tindran menys acceptació perquè s’ha convingut de forma acrítica que la música portuguesa és fado i para de comptar. Crec que són ells els que s’hi haurien d’implicar més, amb ambició per tal de mostrar l’enorme riquesa de la música portuguesa, que és europea però també africana i americana.
–Mário: És normal, per no dir fatal, que cada país tingui el seu gènere nacional. Passa amb l’Argentina i el tango; amb Espanya i el flamenc; amb França i la chanson… I amb Portugal i el fado. Però reduir-ho només a això, el que fa és empetitir una cultura. Portugal és un país petit, sí, però amb una varietat increïble d’artistes que toquen molts més pals a part del fado. I n’hem d’estar orgullosos. És una mica molest aquest reduccionisme.
–Vostè, com a artista, ¿s’ha atrevit amb el fado?
–Maria: Al repertori incorporem Fado menor, un megaclàssic, i en certa ocasió un director de cine brasiler va insistir per algun motiu que se m’escapa que cantés els fados de la banda sonora.
–¿I què tal se li donen els fados?
–Maria: En puc cantar algun, però si hagués de fer un concert sencer només amb fados, em quedaria… apagada. Trobo que estan molt allunyats de la meva sensibilitat i també de la meva personalitat artística, que és més dispersa, més policroma. Potser és per motius genètics: la meva mare és de Moçambic… Puc cantar fados, però definitivament no sóc fadista. La fadista és dramàtica, és tràgica. Jo, no.
–¿N’escolta, en la intimitat?
–Maria: I tant. Però en petites dosis. Un concert sencer em costaria, la veritat. Tot i que hi ha fadistes meravelloses. Amendoeira és molt bona. I Cristina Branco, Carminho…
–Des de fora sempre s’ha identificat el fado amb veus femenines. ¿Prejudici o realitat?
–Mário: És un misteri, però és cert que elles són molt més conegudes que ells. I pel meu gust, els millors fadistes són masculins. En qualsevol cas, i pels motius que siguin, no acaben de triomfar. Però tenim els casos de Camané, boníssim, i de Ricardo Ribeiro. Si els donen una oportunitat, s’hi quedaran enganxats. Provin, provin.
–Entre les arrels metropolitanes, les africanes i les brasileres, ¿quines són les més Joao de totes?
–Maria: Em sento de tot arreu. M’agrada la samba, la bossa, nova, el jazz, i també el rock, el pop, fins i tot la música electrònica. De fet, estic a punt d’embarcar-me en un projecte cent per cent electrònic.
–Va dirigir tres cursos l’Operación triunfo. La Nina portuguesa, vaja. ¿Què hi feia vostè en el que certa crítica va condemnar com un pur producte de màrqueting televisiu?
–Maria: Personalment, vaig quedar encantada de participar-hi. És clar que jo m’ocupava de l’acadèmia, no tenia res a veure amb el concurs. I com a escola era perfecta: els alumnes tenien classes des de les nou del matí fins a les set del vespre. Just el que no tenien a fora. I rebien contínuament la visita d’artistes. Per a ells era un somni. El concurs, és cert, era una altra cosa. A l’acadèmia es tractava de polir els defectes dels més fluixets. Amb tot el carinyo. I el concurs els eliminava. Inevitablement. Aquí hi havia certa contradicció.
–¿No se’n penedeix, doncs?
–Maria: En absolut. Em va encantar dirigir Operación Triunfo, i conservo molts amics entre els alumnes i els professors. Ho vaig viure amb tota la intensitat: quan m’expulsaven un dels nanos era un mar de llàgrimes. ¡¿Que hi ha gent que ho critica?! No m’importa.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
