Observa els paisatges, les formes, ho assimila i després, a l’estudi, ho recorda. «Sempre pinto de memòria», explica l’artista Jaume Amigó (Barcelona, 1963), que des d’ahir exposa a l’Andorra Park Hotel, convidat per la galeria Art al Set. L’autor s’inspira en la natura i en els objectes: «Sóc col·leccionista de formes i de paisatges, els emmagatzemo al meu cap i a l’estudi surt el pòsit que tinc».
Amigó recrea el seu imaginari, la realitat tal com la recorda i la concep, que no necessàriament correspon a la mirada d’una altra persona. Per evocar els seus paisatges, l’autor recorre als viatges que ha fet a països com el Japó, el Nepal i el Marroc. «Són llocs molt diferents dels que tenim aquí», subratlla. Amb el Japó, a més, hi té un idil·li, ja que hi ha estat 23 vegades en 20 anys i, a més, tres galeries exposen la seva obra, «M’agrada com els japonesos busquen i creen la bellesa, d’una forma molt especial. Em va sorprendre molt el primer jardí zen que vaig veure, és com un quadre!».
A Andorra, Amigó, que viu aïllat en un poblet de la Noguera, ha portat gravats i olis sobre paper i tela. La primera obra, la més gran, és d’aquest any, i la resta són dels últims quatre anys. «No m’agrada estancar-me amb una tècnica, vas evolucionant». La passió per la pintura i el dibuix li ve de nen, observant amb delit com pintava la seva mare. De jove va estudiar gravat a la Llotja de Barcelona però «mai he deixat de dibuixar. I el gravat és també pintar», argumenta.
La seva paleta és molt austera, «no és molt generosa, a penes utilitzo el verd i el blau, però de jove encara feia servir menys colors!», revela. «També depèn molt de l’estat d’ànim, uso colors o el blanc i negre. El negre no t’enganya, els altres colors parlen, però el negre és el que és». Amigó, a més, crea els seus propis pigments, «em faig la cuina», diu, i utilitza la terra: «En un viatge a l’Himàlaia vaig trobar terres grises, blaves…». Potser a Andorra troba un nou color.
