- El Museu del Tabac lauredià aplega sota el lema ‘La joia de viure’ les dèries artístiques i vitals de Saint Phalle, musa del surrealisme-pop
A. L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA
- Una nana Jean in my heart (serigrafia, 1992). Foto: ORIOL LLAURADÓ
El Museu del Tabac no perd els bons costums: després de la fascinant exposició sobre geishes i samurais, ahir va estrenar una altra petita joia que s’escapa (afortunadament) dels camins més transitats de l’art contemporani: La joia de viure, que repassa en dos àmbits i mig centenar de litografies, serigrafies, collages i (petites) escultures les dèries artístiques, sentimentals i vitals de Catherine Marie-Agnes Fal de Saint Phalle, Niki de Saint Phalle (París, 1930-San Diego, 2002). No direm que és un univers simbòlic mai vist perquè ella mateixa reconeix la influència majúscula de l’imaginari gaudinià. Frida Kahlo i Botero són altres referències inevitables quan es contemplen les seves nanas, aquestes dones deformades, estrafetes i hipertrofiades que va començar a treballar als anys 60 i que retraten el seu ideal femení. Segons el comissari de l’exposició, l’historiador Stefano Ceccheto, les nanas són indestriables de la funció terapèutica que la pintura va tenir per a Saint Phalle, dona bellíssima i exmodel –va ser portada de les revistes Life i Vogue— a qui el seu pare va sotmetre en la infància a assetjament sexual.
A mitjan anys 50 comença a pintar sense haver trepitjat cap escola d’art. Coneix els últims surrealistes, viu de prop l’efervescència pop dels anys 60, i intima amb els nous realistes francesos, des de Gerard Deschams fins a Mimmo Rotella, Christo i Yves Klein. Però –Gaudí a banda– la gran influència artística i vital serà el pintor suís Jean Tinguley, amb qui es casa al 1971. Amb Tinguely s’embarcarà en l’aventura de les nanas, que convertirà en peces de disseny –làmpades, gerros, testos, vasos…– i ell és en gran mesura el protagonista indirecte de Love, un dels àmbits de la mostra, amb una sèrie de litografies molt pròximes al còmic, que combinen il.lustració i lletra i que contenen tota una declaració de principis de l’autora. No es perdin My love we won’t o Could we have lovesd?, poesia pictòrica tocada d’una gràcia especial. En el segon àmbit s’exposen els esbossos que van servir de guia per a l’erecció, entre el 1979 i el 1993, del monumental i molt gaudinià Jardí del tarot, a la localitat toscana de Garavicchio, ambiciós projecte de land-art on va reinterpretar a escala ciclòpia els 22 arcans majors del tarot. La poesia, però, busquin-la a Love. El personalíssim i molt femení món de Saint Phalle val la pena. De veritat. I si els recorda vagament el del nostre Flavio, no seran els únics. aluengo@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
