Les sessions de Consell General acostumen a contenir, com a la resta de cambres d’altres Estats, discursos que es capbussen en la correcció política, quelcom que anestesia l’art de l’oratòria i s’exposa a la hipocresia. Ahir, però, va produir-se una excepció quan els 28 adolescents que integren el Consell de Joves, un organisme que fomenta la participació política dels joves andorrans, van asseure’s a les cadires dels consellers generals.
Més enllà d’emprar un vocabulari amb menys tecnicismes, el cert és que la naturalitat va imperar a l’hemicicle per sobre de la forçada formalitat cada vegada que havien de pronunciar «gràcies subsíndica» al demanar el torn de paraula. Potser és tant senzill que fascina, però deien el que pensen. Sense subterfugis argumentals, impostats eufemismes o filtres argumentals que se li acostin.
Aquesta espontaneïtat verbal —que no equival a ignorància perquè les proposicions de llei les havien treballat en comissions— es va accentuar en dos punts que afectaven de manera molt explícita als adolescents: el canvi en el codi de circulació per poder conduir a partir dels 16 anys sense acompanyament i la millora en l’eficiència de la gestió de les línies d’autobusos públics. En ambdós casos van ser capaços de confrontar idees sense caure en la baixesa dels retrets personals. I no és per manca de conviccions, perquè posicionar-se (o no) també és ideologia.
Però si hi ha un debat que em va sobtar va ser el de condemnar la discriminació sexual. Cito textualment en Bernat Torra: «Vivim en una societat inconscientment homòfoba. A les escoles també s’escolta el típic maricón. I jo també ho he fet, no seré hipòcrita». Reprodueixo literalment al Biel Balagué: «Venim d’unes generacions desgraciadament classistes. A mi els meus pares em van dir que havia d’estimar una dona». Bé, aquests són dos exemples que, al meu parer, són significatius per visualitzar quines són les inquietuds de les noves generacions i conèixer de què reneguen.
Tot i que alguns d’ells apunten maneres, el més probable és que la immensa majoria d’ells no enfoquin el seu futur professional com a dirigents polític. No obstant, això no treu que de les seves intervencions no es pugui desprendre una fotografia prou acurada de la societat andorrana que ve.
