A l’article d’avui vull continuar aquell que vaig escriure ara fa unes setmanes i que reflexionava sobre les potencialitats en quant a la percepció social oberta per la incidència de la Covid-19 entre nosaltres. Aleshores em mostrava més predisposat a apostar com a motors de canvi per la solidaritat i per la cooperació abans que per la caritat, en considerar aquesta darrera una qualitat cristiana quasi aliena a la concepció dels drets que expressa amb més claredat la solidaritat. Aleshores també emprava les definicions que el diccionari fa d’aquests termes. Avui vull a aprofundir en què suposa declinar la rellevància pública de la caritat i fer de la cooperació i la solidaritat motors del canvi social.
Hom pot pensar que la caritat és una virtut cristiana necessària, doncs en ella es manifesta la compassió que constitueix en determinat moment la sensibilitat social que determinats col·lectius o individus puguin tenir i que no vol dir sinó pensar en els –eufemismes– més febles o desafavorits. Aquesta visió de la pobresa la tenim molt interioritzada, ja que el nostre fonament com a societat històrica és catòlic. En conseqüència, posicionar-se contra la caritat com a exercici públic de virtut voldria dir no tenir compassió ni, per tant, sensibilitat social cap a aquests col·lectius. Això, si formulem amb propietat el problema, és fal·laç. La seva resposta discerniria amb claredat entre dos models: el que entén l’acció sobre la pobresa com a caritat i el que l’entén com a acció sobre les estructures generadores de pobresa; en altres paraules: l’assistencial i l’emancipador.
Hem de partir del principi, ho he dit abans: caritat és virtut cristiana, amor per la compassió. La compassió és posar-se a la pell de l’altre; avui dia, i fruit de la tecnificació pròpia de la disciplina psicològica, d’això en diem empatia –prefereixo, sens dubte, el primer terme–. El problema que ens enuncia la compassió –aquest posar-se a la pell de l’altre– és un problema en darrer terme filosòfic, que incumbeix de manera immediata l’ètica i la moral. Definiré ambdós de manera breu dient que l’ètica es pregunta pel bon comportament individual i la moral per la norma col·lectiva. A la primera fou Kant qui definí un universal autònom que havia de ser referència i far de l’acció pròpia, això és l’imperatiu categòric, consistent en actuar en tota ocasió com si la teva actuació pugui ser desitjable per a tothom, la qual cosa es resum en allò de no fer a la resta el que no vulguis que et facin a tu.
Respecte a la moral he destacat la seva dimensió col·lectiva front a la individual de l’ètica. En aquest aspecte el sentiment moral s’eleva a norma, a costum i, en darrera instància, a principis que poden legislar-se. Aquest sentiment, seguint al pensador lituà Emmanuel Lévinas s’identifica amb la responsabilitat amb l’altre. El treball del pensador jueu és sobre l’alteritat, aquells que no soc jo. I amb aquells –font de coneixement i principi d’interacció– existeix una inevitable responsabilitat, ja que un mateix és un altre per a la resta de persones –es pot veure una correspondència amb Kant–.
Així, com fer palesa aquesta responsabilitat amb l’altre –aquesta compassió– en una política conseqüent? En aquest sentit ja no podem comptar amb la solució caritativa i assistencial que compta amb l’altre mitjançant el mecanisme de la donació –on la donació constitueix tot sovint moneda de canvi propagandística– doncs l’altre restarà contínuament en aquella situació –que tot i anomenar-la desafavorida, no depèn de la sort ni de la fortuna–. La segona solució és la solidària o emancipadora, que centra l’acció en la transformació de les estructures socials –econòmica, política, cultural, etc.– per a que l’altre exerceixi la seva llibertat en condicions d’igualtat –social–. Aquesta darrera solució té ressonàncies kantianes identificables, ja que si hom vol exercir els seus drets i gaudir d’una vida pròspera, hom haurà de desitjar que tothom pugui exercir els seus drets i viure una vida pròspera. Trobo que poques concepcions de l’amor o de la justícia superen aquesta.
