Que el futur no existeix és una evidència. Sí que existeix, però, la percepció del futur, i aquesta viu, en el nostres dies, una certa devaluació. Cau l’esperança en un esdevenidor millor que el que visqueren les generacions immediatament anteriors i se sol contemplar el passat com un temps millor. Crec que a casa nostra aquesta visió també prolifera i comença a rondar-nos pel cap que, com deien els Sex Pistols, no hi ha futur.
La qüestió del futur és inherentment política. I no parlo en clau literària, ni de distòpies ni de les habituals i recorregudes cites dels teòrics que millor han tractat el tema. Parlo de què el futur és estrictament una qüestió política, ja que el podem concebre com un dret, dret el qual s’han esmerçat en conservar les generacions precedents, doncs quan s’ha lluitat per a l’assoliment d’un dret propi s’ha fet també per a les següents generacions. És per això que la defensa dels drets aconseguits passa a ser un deure. M’explico: la defensa del dret al futur es duu a terme en el present.
Dret al futur és el que exigeix l’ecologisme stricto sensu, ja que més enllà d’una qüestió de valors es tracta d’una qüestió material, del manteniment del suport material de l’existència. També és un dret defensat pel feminisme, doncs defensa l’emancipació de la dona –això és l’assumpció de llibertat i la fractura dels marcs de dominació– i, per tant, la participació universalista en la definició de l’esdevenir. Lluita pel dret al futur ho ha estat també la lluita obrera, que ha extret espais de vida del domini exclusiu de les dinàmiques explotadores –això és no haver de treballar tot el sant dia i gaudir d’accés a béns i serveis–. Hom dirà que per a tenir futur també s’ha de generar riquesa, però és qüestionable que es pugui generar riquesa decentment –això és distribuint aquesta riquesa entre tots els agents que hi participen en la seva generació– sense el marc general creat per les lluites precedents.
Així, doncs, és en el present que es defensa el dret al futur. Encara que no existeix, hom sap intuïtivament què és el futur. I hom pot creure’s les profecies malintencionades respecte les pensions, els salaris, l’habitatge, el medi ambient i el desastre general que ens espera a l’altra banda d’una porta imaginària i que ens convida a pensar en el nostre i exclusiu benestar individual, o bé pot allargar la mirada i reconèixer que, certament, no existirà benestar ni la possibilitat universal d’una vida bona si no es lluita, en el present, pel dret al futur. Podrem creure els profetes interessats o reconèixer-nos i treballar plegats, allò que puguem, pel dret al futur.
